Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Rafael Borrás

Sobre l’estirabot de les grans desigualtats

Entre desembre i gener de cada any sovintegen els informes que posen xifres a l’enorme crisi sistèmica de les grans desigualtats. En aquest període de temps coincideixen la publicació de diversos balanços de l’any que s’ha acabat, i la publicació –fent-ho coincidir amb la celebració de la trobada de les elits mundials en el del Fòrum de Davos- d’alguns informes de rellevants organitzacions, com ara, Oxfam. La pandèmia no només no ha interromput aquest flux d’informació, ans al contrari, l’ha augmentat en quantitat i qualitat.

S’escau aclarir que pluralitzar el mot «desigualtat» no és una llicència literària ni cosa debades, veritablement, la gran crisi es manifesta en una pluralitat de dimensions de desigualtats: socioeconòmica, contribució a la irreversibilitat de l’emergència climàtica, gènere, aplicabilitat efectiva dels Drets Humans ... A les següents línies em centraré en les dues primeres d’aquestes dimensions.

Pel que fa a la crisi climàtica, retinguin aquesta dada: l’1% més ric de la població té una petjada de carboni de 64,7 tones de CO2 equivalent (CO2e) per càpita, una xifra 14 vegades superior a les 4,7 tones de CO2e que emet una persona de la meitat de la població amb menys recursos. És una dada esfereïdora que es pot llegir a l’Informe de Desigualtat Global 2022 (World Inequality Report 2022) -signat pels reputats economistes Thomas Piketty, Lucas Chancel, Emmanuel Saez, i Gabriel Zucman, que publica l’organització independent dedicada a analitzar la desigualtat en el món anomenada World Inequality Lab. La desigual petjada de carboni a les Illes Balears, el Regne d’Espanya, i en gran part del planeta és una manifestació crucial de les desigualtats dels dies que vivim –uns amb hedonisme luxós a balquena, altres en continguda austeritat, i un creixent grup amb carències materials de més o menys intensitat- en situació d’emergència climàtica. En aquest sentit, no és agosarat afirmar, com es denunciava des d’Oxfam Intermón en la COP26, que una porció ínfima de la població podria posar en risc l’estabilitat climàtica del planeta.

En la dimensió socioeconòmica cal, si o si, fer menció de: a) L’informe de l’Organització Internacional del Treball (OIT) «Perspectives socials i de l’ocupació en el món– Tendències 2022» en el qual, a més d’advertir d’una recuperació lenta i incerta del volum d’hores treballades remuneradament a tot el món, s’entreveu la incertesa sobre la recuperació plena del caràcter inclusiu de l’ocupació. Altrament dit, no hi ha seguretat que, arreu i a les Illes Balears, a curt termini minvi substancialment el fenomen dels treballadors i treballadores pobres. b) El macro estudi de World Inequality Lab -impossible de resumir en unes línies- del que paga la pena ressaltar que «el 10% de la població més rica concentra ja el 52% de les rendes i el 76% de la riquesa del planeta, mentre que el 50% més pobre només capta el 8% dels ingressos i el 2% del patrimoni». c) De les conclusions del recent informe de la Fundació FOESSA (Foment d’Estudis Socials i Sociologia Aplicada) titulat «Evolución de la cohesión social y consecuencias de la covid-19 en España» en posaria en relleu dues idees: Primera, que la majoria de les persones en situació d’exclusió severa fan feina en ocupacions «normalitzades», però generadores de precarietat, endemés aquests treballadors i, sobretot, treballadores fan una contribució força considerable per al conjunt del sistema productiu, i realitzen funcions bàsiques, que en molts casos han estat considerades «essencials» en el període de confinament. Segona, que s’amplia l’espai social de l’exclusió i que s’observa un augment de les desigualtats socials, incloses les de gènere, i de l’exclusió social, que «amenaça d’aprofundir i cronificar la fractura social amb els sectors més vulnerables». d) Finalment cal fer esment a l’últim dels informes d’Oxfam amb un títol que el resumeix: «Les desigualtats maten».

Tot aquest seguit d’informacions enguany coincideixen amb la gira de Thomas Piketty promocionant el seu darrer llibre «Una breu història de la igualtat» que veritablement és una història de la desigualtat marinada d’un optimisme de la raó històrica basada en les lluites i les revoltes contra la injustícia. També coincideix amb la publicació d’un altre llibre –més modest que el de Piketty, però igualment molt recomanable- «Renta Básica: Una herramienta de futuro» del jove economista Julen Bollain, amb un epíleg rubricat per Guy Standing on afirma que «hauríem d’haver après que la resiliència de la societat depèn de la resiliència dels grups més vulnerables de la societat». Resiliència dels vulnerables que només sembla possible capgirant les (il)lògiques hegemòniques, com ara amb la implantació d’una Renda Bàsica Universal i Incondicional (RBUI) perquè, com afirmava el president de l’ EAPN a Balears, Xavier Torrens, en una entrevista a Diario de Mallorca (30-11-2021), «llevamos años aumentando el gasto social y no se reduce la desigualdad».

Ara bé, sobretot coincideix amb el divuitè aniversari de la icònica fotografia del fotoperiodista brasiler, Tuca Vieira, que és un dels retrats més reproduïts arreu del món per il·lustrar la bretxa entre rics i pobres. A la fotografia, feta des de l’aire a São Paulo, es capta un brutal contrast: piscines en balcons engirgolats de luxosos gratacels i impecables pistes de tenis a tocar de les barraques d’una «favela». Tant de bo aquest 2022 sigui l’any d’algun potent i robust informe de l’estat de les desigualtats estructurals a les Illes Balears, i que, per a il·lustrar-lo, tinguem alguna fotografia aèria que capti la bretxa existent entre el món de la nostrada indústria del luxe i el no menys nostrat món de les carències materials severes.

Compartir el artículo

stats