Som a punt de començar un nou any i, com diu la coneguda cançó de Rubén Blades, a vegades i quan menys t’ho esperes La vida te da sorpresas... Som a l’Hospital de Son Llàzter a causa d’una dolença aguda que requerirà probablement un període d’aïllament més o menys prolongat. Ja ho diuen, la salut és lo primer i per tant tocar remar i confiar plenament en el bon quefer dels nostres professionals de la sanitat pública, que des del primer moment varen ser conscients de la gravetat dels fets i posaren fil a l’agulla sense dilacions i amb una responsabilitat encomiable.

No vull deixar tampoc d’agrair a tothom, començant per la meva família, amics, veïnats i companys de feina, l’enorme cabal de suport i solidaritat que estic rebent d’ençà el meu ingrés el passat 23 de desembre. L’altre dia, una bona i nombrosa representació de tots ells comparagueren a l’aparcament que hi ha just davall de l’habitació on estic ingressat, situada a un quart pis, tot formant un gran cor i desplegant tota mena de globus i pancartes per donar-me suport. Encara ara se’m posa la pell de gallina, quan ho record. Dissortament només puc dir-los gràcies des d’una càlida i amorosa distància, i agrair-los infinitament un gest que els honora amb escreix fins a dir basta.

Sé que me’n sortiré, no pot ser d’una altra manera. Al meu perfil de WhastsApp hi figura la llegenda “Vivere militare est” (Viure és lluitar), i potser mai com fins ara en la meva vida no havia estat tan conscient del significat i la grandesa d’aquestes paraules. I un darrer apunt, que pretén anar més enllà d’una mera reivindicació igualitària i que és alguna cosa més que una constatació: la gran majoria del personal que m’ha atès (metges, infermeres, zeladors, personal de neteja...) són dones -sense perjudici dels homes que ho han fet, també amb gran empatia i humanitat-, la qual cosa ens hauria de fer reflexionar d’una vegada per totes sobre la necessitat d’orientar el rumb del món en les coses realment necessàries i importants.

Feliç 2022 a tothom, ens veim aviat!