D’un temps ençà els dies passen com dins una mena de remolí que ens transporta del neguit a l’espera i de l’espera al neguit. Vist en conjunt, vindria a ser com si tot plegat no acabés de rutllar gaire bé. Vindria a ser això. A hores d’ara ignorem quin nombre farà la propera onada pandèmica que travessarem i quan la travessarem,o si s’esdevindrà que no n’hi haurà més, d’onades, i que aviat arribarem a la platja salvífica per trobar consol. En paral·lel, fa la impressió que tinguéssim a tocar una nova dissortada era que ens durà a un futur sense gaire futur. Un futur on —ai!— viurem talment uns autòmats que cercaran el recer de la intempèrie en l’oblit del passat (per no tenir, no tindrem ni memòria). Adesiara la nostra percepció del món se’ns apareix confusa i tribulada. Adesiara, emperò, palpem la realitat quotidiana —vulgar, ensopida, lletja...— com si res no hagués passat. La palpem, si fa no fa, igual com era abans que la Terra esclatés.
Tanmateix, malgrat tot, malgrat el desencís que ens pot arribar a embargar, és oportú fer-nos preguntes. Per exemple, quins són els designis del poder que ens han dut fins aquí. O quines errades han comès els que manen i quines els seus súbdits en obeir-los. Vivim, val a dir-ho, en un món que es caracteritza per la complexitat de les relacions de tot tipus, bàsicament econòmiques, que sustenten el sistema. Això —la complexitat— impedeix reduir les anàlisis a esquemes simples en què a cada proposició trobaríem la resposta exacta i única. Per tractar, emperò, de treure l’entrellat convé saber que hi ha dos grans dogmes —assimilables perquè es tracta, de fet, d’un únic dogma— que presideixen el conjunt i a partir dels quals s’organitza el món. Aquests dogmes es diuen mercat i globalització, i comporten, entre altres conseqüències, el progressiu i, sembla, imparable esclavatge de la ciutadania sencera, sacrificada en nom de la pervivència de l’estat de coses vigent.
La globalització significa, precisament, el mercat lliure, la defensa de la lliure competència, la supressió de les barreres duaneres, la lliure circulació de capitals i de persones, el lliure establiment de les empreses i dels professionals...I també significa la imposició de la lògica econòmica de la maximització del benefici a desgrat de qualsevol altra consideració. Així doncs, els dos arguments, íntimament vinculats, del poder financer per aconseguir consolidar el seu poder s’enuncien com ara: en primer lloc, créixer il·limitadament, i, en segon, controlar l’economia mundial, que és el mateix que dir controlar les decisions polítiques amb transcendència econòmica (que són la gran majoria de les que tenen un cert relleu). I els estats, per descomptat, ja s’entén que han de romandre absents.
Com sabem, el sistema econòmic que governa el món es fonamenta en el liberalisme a ultrança, no mancat de notables contradiccions, en l’absència de controls efectius sobre les transaccions —sobretot les transaccions financeres— i en el lliurament de les decisions de política econòmica a mans dels interessos de les grans corporacions. Però identificar aquestes grans corporacions, ubicar-les, obligar-les a pagar impostos i fer que es responsabilitzin de les seves actuacions, és, ara com ara, una tasca que es contempla amb apatia perquè se sap que és entre titànica i impossible. Vet aquí que el poder real, és a dir, el poder economicofinancer, és difús. Té tants rostres, aparences i discursos com convingui, de manera que és mal d’identificar amb una persona o institució qualsevol perquè és arreu i, alhora, no habita enlloc.
Aquest poder es tracta, a més a més, d’un poder tan omnímode que provoca la insubstancialitat de la política, que esdevé un pur instrument de les finances. Al respecte convé recordar la implementació, dècades enrere, d’allò que es va denominar la desregulació de l’economia i la dimissió consegüent, per part de la política, de la tasca obligada de prendre materialment i formalment decisions econòmiques d’ampli abast. Aquesta realitat —és a dir, la desregulació, és a dir, el liberalisme econòmic— explica que els poders financers dominin el món a costa de la immensa majoria de la població. Afegim-hi encara que un sistema així consolidat és al·lèrgic a qualsevol mutació que pugui qüestionar mínimament son estatus de privilegi. Sabem que la uniformitat és, al cap i a la fi, l’essència mateixa de la globalització. De manera que és alhora l’instrument i l’objectiu: per globalitzar, el sistema necessita uniformar, i la uniformitat és la derivada més preclara de la globalització. Aleshores, el contrari de la uniformitat seria la diversitat. La diversitat —cultural, idiomàtica, nacional...— podria erigir-se en el contrapunt necessari de la globalització. Podria i, per això, se la combat.
Així les coses, l’uniformisme és molt més fàcil que progressi si els governs posen de la seva part allò que han de posar. Val a dir-ho: l’estratègia per afavorir la consolidació de la globalització es diu autoritarisme, i l’autoritarisme comporta la progressiva laminació de les llibertats públiques i privades. L’autoritarisme, és doncs, la línia discursiva predominant a hores d’ara per molt que es vulgui amagar sota subterfugis que el fan aparèixer com una altra cosa innòcua. Ni els sistemes polítics ni els partits que més difonen les proclames autoritàries s’autoanomenaran autoritaris. Com que és de mala nota dir-se autoritari, l’autoritarisme es transvesteix d’altres noms i formes. Però no per això deixa de difondre uns missatges d’aculturació, de nacionalisme d’estat extremat, de supremacisme, d’elementalitats burdes, de discursos excloents, racistes, antifeministes, de negació del canvi climàtic i d’afirmació de la necessitat de continuar depredant el planeta...I de paraules planes, de consignes buides que no se sap ben bé què volen dir però que penetren en sectors plurals de la població.
Tanmateix, l’autoritarisme no és tan sols l’expressió característica d’uns partits polítics determinats. Convé tenir-ho ben present. En termes generals, l’autoritarisme marca una tendència expansiva, i la societat n’és cada vegada més permeable. És a dir, progressa i es palpa arreu. Per exemple, a títol merament retòric podríem demanar als governants d’aquests hores on han anat a parar les promeses de derogar els articles de la Llei de seguretat ciutadana més lesius per a les llibertats i més inhibidors de l’exercici dels drets públics. I on ha anat a parar el propòsit de pacificar el conflicte territorial amb Catalunya que havia d’incloure els indults dels presos polítics condemnats injustament pel Tribunal Suprem i que romanen injustament tancats a la presó.
