Opinión

Senyora Prohens, ha entès els missatges?

L’emergència en què viuen instal·lades les Illes Balears té un doble vessant. Per un costat, la lingüística i cultural i, per l’altre, la sobreexplotació turística, ambdues emergències íntimament interdependents, això és, condicionades o provocades de forma recíproca. Doncs bé, fins fa no res la presidenta del Govern negava que les Balears haguessin de corregir res de la —es deia— meravellosa realitat econòmica, obsedida, com estava, en poca cosa més que a comptar el nombre creixent de turistes (oh prodigi!). De semblant manera, la llengua, afirmava en un missatge tan banal com estereotipat, no havia de ser motiu de confrontació, que a ella no la trobarien en cap situació de conflicte lingüístic i que el nostre bilingüisme havia de ser amable i etcètera. [De ben segur que quan la presidenta parla d’amabilitat allò que voldria dir és, planerament, renúncia a seques a fer servir el català. Deixem-nos estar de subterfugis].

En el terreny de les aparences —ja veurem que només passa en aquest terreny— les coses semblaria que haurien mudat de cara. En efecte, la idea que ara es promou des de les tribunes del poder és que el turisme ha de ser controlat perquè hem arribat, s’afirma, a un grau de saturació inacceptable. I pel que fa a la llengua, s’han marginat, momentàniament, les proclames verbals i les pràctiques bel·licoses en contra del patrimoni cultural més preuat dels illencs, per bé que ni cap dels mals fets s’ha rectificat, ni s’ha dit tampoc que cap dels mals projectats s’abandonés. De la transformació que ha patit el pensament —és un dir— dominant, en podem trobar les causes. Veurem com, al cap i a la fi, es tracta només de distreure el personal amb una pretesa assimilació de les reivindicacions de la dissidència.

El passat diumenge 5 de maig els ciutadans de Mallorca, convocats per l’Obra Cultural Balear, ompliren a vessar la plaça Major de Palma per manifestar la seva estima sense límits a la llengua catalana, que els identifica i els uneix, i el seu rebuig a les polítiques lingüicides engegades pel Govern. A la plaça, Sra. Prohens, no hi caberen tots els que haurien volgut entrar-hi i la fita constituí, sens dubte, una de les concentracions més massives que es recorden en aquesta terra nostra. A més a més, per un motiu —la defensa de la llengua catalana— que el discurs oficial s’entesta a dir que no té prou capacitat per moure les voluntats. No era gens difícil identificar entre l’enorme munió de gent persones clarament properes al pensament conservador del partit que sustenta el Govern, però que, alhora, són capaces de destriar i que no admeten ni que la seva llengua sigui malmenada per ningú, ni que no estigui garantida la transmissió generacional.

Té, la Sra. Prohens, motius seriosos per estar preocupada per una contestació cívica, que pot anar en augment, en reivindicació de la plenitud de la llengua dels mallorquins, un tema que, potser, algú li havia xiuxiuejat que no alçaria cap ventrell. Com acostuma a fer el partit que ens mal governa —i aquesta vegada també—, la defensa consisteix a negar l’existència del problema i a sostenir que en cap cas han engegat polítiques que qüestionin la vitalitat i l’ús social de la llengua. Amb oblit consegüent de les actuacions regressives dutes a terme en l’àmbit de la sanitat, l’ensenyament, la funció pública i el mateix Parlament. Per no dir res de la passivitat a l’hora de desqualificar i reconduir —estava en la seva mà fer-ho— els moviments de diversos ajuntaments de Mallorca en la direcció de satisfer les ànsies dels bàrbars i ignorants revestits de polítics d’ultradreta.

De la seva part, la contestació a la sobreexplotació turística està també en una fase d’algidesa, com ho posa en relleu la multitudinària manifestació a Ciutat del passat dissabte, dia 25. Fa llargs anys que la sensació de saturació dels illencs ha arribat a un punt que semblava que no es podia ultrapassar. Però ningú, des de la política, ha fet res que sigui materialment constatable en el camí, no tan sols d’aturar el creixement sense límits de l’oferta turística, sinó també d’implementar mesures de decreixement. Ha passat que, al davant d’aquesta lamentable passivitat, la societat civil s’ha alçat i prepara altres eloqüents moviments de protesta en diferents formats. Com que els ànims estan al límit perquè no pot ser que la natura i la tranquil·litat ens estiguin vetades als illencs, com que no pot ser que la temporada turística duri tot l’any —el gran somni del sector finalment s’ha fet realitat—, amb el que això comporta de greu lesió al nostre benestar, les costures del model productiu que ens aclapara poden quedar al descobert.

Per això, per esmorteir el cop que s’aventura d’alta intensitat, la Sra. Prohens s’ha inventat a l’atropellada com una mena de fòrum per debatre, diu, tot el que s’hagi de debatre sobre la sobreexplotació turística. Commovedor, tot plegat. Tanmateix, la credibilitat de la proposta de la presidenta és entre nul·la i nul·la. En primer i destacat lloc, des de fa anys ja hi ha estudis prou seriosos que han analitzat el fenomen, han aportat dades i han proposat solucions. La qualitat d’aquests estudis no es podrà superar, com és obvi, amb una mena de conclave presidit per un conegut addicte a l’estat de coses vigent i protagonitzat, en essència, pels victimaris i no per les víctimes de la disbauxa turística. Que s’entengui bé: els depredadors, els beneficiats per la sobreexplotació, no tenen absolutament res a dir que pugui servir per superar una situació insuportable. Ja coneixem d’entrada la seva anàlisi, en qualsevol cas pedestre: el turisme produeix riquesa —fals!— i el malestar de la població és només una percepció. La conclusió: negació de la globalitat del problema i petites correccions cosmètiques sense contingut real. Prohens ja ha proclamat que de decreixement, ni parlar-ne, i això —potser la Presidenta no hi hagi reparat— ens condemna a seguir malvivint talment com ara.

Es podien estalviar la tramoia del fòrum perquè les mobilitzacions es mantindran i, molt probablement, aniran en augment. Per tant, la Sra. Prohens té una mala peça al teler. Els illencs, aquí com en la qüestió lingüística, han arribat al límit d’allò tolerable i han entès que viuen confinats en una mena de reserva, impedits d’anar onsevulla i de parlar la llengua que volen parlar perquè, senzillament, han estat expulsats de casa seva.

Suscríbete para seguir leyendo