A propòsit de la llengua dels mallorquins (i el monarca per enmig)

Al rei d’Espanya —diuen que li diuen Felip VI— se li hauria de suposar un mínim de discerniment. En definitiva, que fos capaç d’articular un discurs intel·ligible, que tingués una manera de fer que no generés conflictes i que posseís uns coneixements generals sobre una àmplia diversitat de matèries. Per això li paguem (ben a desgrat, en molts de casos). Per això —hom pensa— ha cursat estudis en els millors centres educatius o, almenys, ha semblat que ho feia; per això té assessors a cada cantonada que li marquen les pautes de conducta, que li indiquen com ha de parlar, comportar-se en públic, vestir-se... Amb tota la parafernàlia que l’envolta, es tracta, al cap i a la fi, de crear entorn del monarca en qüestió una aureola de respectabilitat i d’intangibilitat. D’aconseguir que el major nombre possible de ciutadans el reverenciïn —sempre n’hi ha que estan disposats a tot!— i que no el qüestionin ni poc, ni gens.

Tanmateix, en qualsevol circumstància i moment és oportú evocar els orígens franquistes de la monarquia espanyola. En efecte, la celebrada Transició acceptà a peu dret el llegat del dictador com una cosa natural, que venia de fàbrica, i seguim ancorats en aquest mateix punt. Atrapats en un temps passat, en una anomalia, en una forma d’estat arcaica, tacada en origen, que ningú mai ha pogut votar i que ningú es veu capaç de debel·lar. Per paga, els dos monarques que hem patit —pare i fill— han estat, per camins diferents que pot ser que acabin confluint, protagonistes d’un autèntic desori que fa que constitueixin una nosa antidemocràtica —i cara— del tot prescindible. Hem passat d’un lladre viciós que es posava el món per capell i que contemplava la vida com si fos una orgia perpètua, a un adventici molt més procliu a amistançar-se amb la dreta extrema que a mantenir-se en una raonable neutralitat equidistant (que és allò que pertocaria). Encara que només fos —això de l’equidistància— per guardar les formes i fer creure als seus súbdits allò tan gastat que és el rei de tots els espanyols sense distincions i etcètera.

[Però érem aquí per parlar de la llengua dels mallorquins i ens hem submergit dins les aigües tèrboles de la monarquia espanyola. Com ha estat, això? Amb bones, que tot té un perquè.]

Resulta que, entre nosaltres, fa la bubota d’ençà d’algunes dècades una mena d’ens nociu en forma d’entitat —són quatre gats, si hi arriben— que s’anomena quelcom semblant a Academi de sa Llengo Baléà, que va néixer i viu amb íntima simbiosi amb l’extrema dreta. Ningú que hagi cursat primària i tingui dos dits de front es pren seriosament aquests beneits, cretins, curts de gambals, analfabets, caps de fava, ases i altres sinònims que defineixen una gent que enarbora com a estendard la seva ignorància supina. Quan algú defensa que la llengua dels mallorquins no és el català, sinó altra cosa diferent que anomenen baléà i que, per afegitó, s’atreveixen a normativitzar —és un dir—, l’actitud més sensata és el menyspreu, no sense, abans, recomanar als estults implicats que vagin a costura, que allà els ho explicaran. O que presentin la seva tesi, d’una vegada per totes, en alguna universitat perquè, si de cas, l’avali. Però, per descomptat, que ens mostrin la resposta que reben.

Fa uns pocs dies s’ha esdevingut que el monarca s’ha afegit entusiasmat a la festa de la barbàrie i ha atribuït a la congregació de burros que s’arrepleguen a l’Academi el títol de reial. A la mateixa alçada, per tant, de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, posem per cas. Exemplar manera d’enaltir la cultura, la ciència i el coneixement. Tot quadra. Com que no s’apleguen que no s’assemblin, tampoc hauria d’estranyar que el monarca palesés aquesta afecció amb els ultramuntans betzols (perdó per la redundància). De qualsevol manera, el fet no és tan negatiu per al món de la llengua i el saber com podria semblar d’un cop d’ull. Ans al contrari, és del tot positiu perquè ajuda a col·locar cadascú en el seu lloc. En efecte, si l’apel·latiu de reial s’uneix de manera indissoluble amb els rucs, què més volem! Als republicans d’arreu, els han donat la feina feta.

A partir de l’eloqüent feta monàrquica tenim un motiu afegit per acudir, el proper diumenge, dia 5, a la plaça Major de Palma on ens convoca l’Obra Cultural Balear, enguany sota una nova presidència que augura l’inici d’una època brillant en les formes i els continguts. En efecte, Antoni Llabrés, el nou president de l’entitat des de febrer passat, és un bon orador, sap articular un parlament amb coherència i capacitat dialèctica —els anys d’ensenyant a la universitat es detecten—, és sensat i, alhora, contundent, discerneix el que ha dir i com ho ha de dir, domina l’escena i, com ningú, la legislació lingüística. Més? Més. Té els coneixements jurídics necessaris per emprendre totes les batalles legals que facin falta per defensar i reivindicar una llengua que estima amb delit, amb una força —i amb una raó moral, afegiríem— infinitament superior a la dels qui l’odien (paraules seves, dites a Calvià, que han esdevingut icòniques).

Amb aquest bagatge, emperò, toca, una vegada més, lluitar en contra de la incivilitat i a favor de l’evidència. La paradoxa, la dramàtica paradoxa que no es pot arribar a entendre en termes racionals, és que els primers que estan obligats legalment a defensar i promoure la igualtat de totes dues llengües oficials, que són els poders públics —l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears ho imposa—, maldin cada dia per anorrear el català i per decantar-lo dels usos oficials. L’objectiu perseguit no és altre que la uniformització del nostre món— en castellà, naturalment— i la minorització del català, esdevingut quelcom residual. Sabem, com sabem, que els moments actuals són extremadament delicats perquè de l’abstenció, de la falta de polítiques positives que han dominat el panorama pràcticament des de sempre (amb l’excepció de la lluïda etapa de Damià Pons com a conseller d’Educació i Cultura, del 1999 al 2003), hem passat a l’agressió. A una agressió sense treva presidida per una aversió malaltissa per la llengua i la cultura històriques dels illencs. Tanmateix, en moments difícils, com els d’ara, els mallorquins hem demostrat que ens saben alçar i mantenir-nos alçats, tossudament alçats. Ens hi va la dignitat.