Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Miquel Àngel Lladó Ribas

«Gran Torino», una metàfora de l’actualitat

Gran Torino, dirigida i interpretada per Clint Eastwood.

No fa gaire vaig veure per la televisió la pel·lícula Gran Torino,dirigida i interpretada per Clint Eastwood. Val a dir que poques vegades veig pel·lícules per televisió; si puc triar, m’estim més anar a una sala de cinema i gaudir de la màgia que té la gran pantalla, trob que no hi ha punt de comparació. El cas és que la cinta d’Eastwood, que no havia vist encara, em va enganxar des del començament. Els personatges són prou creïbles i la interpretació, per regla general, frega gairebé la perfecció. Començant per la del propi protagonista, Walt Kowalski, un veterà de la Guerra de Corea que acaba de perdre la seva dona al llindar d’una incipient i visible vellesa, i passant per tots i cadascun dels personatges que sostenen una trama creïble i ben conduïda cinematogràficament, al meu parer.

Allò que em va cridar l’atenció del film va ser precisament la caracterització d’aquest personatge, políticament incorrecte -més aviat sull, amb poques o nul·les habilitats socials i aparentment enemic de tot allò que no sigui l’estil de vida nord-americà- però a la vegada dotat d’un sentit de l’honor i la justícia que el fa especialment atractiu als ulls de l’espectador. Els seus prejudicis i convencions freguen a estones la xenofòbia, però ben aviat t’adones que tot allò té molt de posa, és a dir, de clixé d’autodefensa que ell mateix s’ha construït per tal de fer-se fort i de mostrar-se com a tal davant el món que l’envolta. No s’està d’adreçar-se als seus veïnats asiàtics en termes de «amarillos» o de baratar intencionadament el nom de qui al capdavall esdevindrà el seu protegit -després que aquest hagi intentat robar-li innocentment el seu cotxe, el «Gran Torino» que dona títol a la pel·lícula- davant les amenaces d’una perillosa banda de delinqüents. Quan es dirigeix a ell, per exemple, li diu «Atontao» en comptes de «Thao», el seu nom original, a més d’altres petites i aparents humiliacions. Els compliments i la cortesia no són el seu fort, està clar; tampoc s’esforça a ser amable, per bé que hom intueix alguna cosa profundament humana, en la seva manera de ser, un sentit de la solidaritat i la justícia que poc o gens s’adiu amb la imatge de persona dura i impenetrable que intenta projectar.

Jo tenia un germà que se li assemblava una mica, a Walt Kowalski. Salvant les distàncies, és clar. Era una persona d’acció i rarament donava una ditada de mel, però sabies que podies comptar amb ell per a qualsevol cosa. Quan va morir, ara fa poc més de cinc anys, un nebot va fer un emotiu vídeo on tant ell com altres nebots i nebodes -alguns a penes uns infants, d’altres ja adolescents- comptaven què havia significat, per a ells, el tio Toni. Tothom recordava alguna anècdota que, sense arribar a la crueltat o la humiliació, deixava entreveure que, tot i alguna broma un poc passada de rosca, va ser una persona que va deixar una profunda petjada en tots ells, sense excepció. Mai els va sermonejar ni dir si havien d’obrar així o així deçà. El seu exemple i la vitalitat amb què escometia qualsevol tasca han estat el millor dels llegats que podien rebre, i que estic convençut que portaran als seus cors mentre visquin.

No els vull contar la pel·lícula, evidentment. Únicament pretenia fer una reflexió que se m’acudeix prou adient, especialment quan pens en la quantitat de persones de l’esfera pública que han fet de la posa, és a dir de la simple aparença, la seva raó de ser i actuar. Dissortadament aquesta posa (prou estesa entre un bon sector de la classe política, tot sigui dit) té poc o res a veure amb la seva gestió, de manera que tot en elles resulta exasperadament buit i mancat d’ànima. Són la classe de gent que contínuament vesteixen el seu missatge amb proclames revestides d’un vernís de progressisme, ecologia i solidaritat que sovint no passen de ser això, meres proclames estèrils de realitzacions pràctiques o d’una gestió mínimament eficaç.

Les aparences enganen, això és el que vull dir. A Pere Garau, sense anar més lluny, l’Ajuntament de Palma intenta vendre com un benefici per a la barriada el que no passa de ser una dubtosa operació de maquillatge, l’anomenat «eix cívic» del carrer Nuredduna. Tres milions d’euros en a penes 300 metres de carrer, quan n’hi ha prou amb fer una volta pel barri per adonar-se de l’estat d’abandonament i greu deixadesa que pateix. No sé què en dirien, Walt Kowalski o el tio Toni, però segurament no quedarien mans plegades. Així ho han entès les entitats que conformen la plataforma «Pere Garau, molt més que Nuredduna», que demanen diàleg i no imposició. Seny i mesura, en definitiva, unes qualitats que trobam a faltar com més va més en el conjunt de la gestió pública i que, juntament amb la participació, constitueixen el sant i senya de la democràcia, aquest «Gran Torino» que hauríem de preservar com si d’una joia es tractàs, costi el que costi.

Compartir el artículo

stats