Els dies verds

Durant la setmana que acabam de passar, ha entrat la primavera a l’hemisferi nord. No sé si es pot dir que ha entrat alegra. Record molts de versos que vaig aprendre de memòria quan era un al·lot i que parlaven de l’arribada del bon temps, de l’esplendor de la llum, de la verdor dels camps, de les flors boscanes que omplien les voreres dels camins: grogues, vermelles, blaves... La primavera arribava plena de colors i, no obstant, aquell món era gris, d’una grisor espessa. Tinc en la memòria els albons florits, les estepes, les sordonaies, les roselles, l’argelaga. Aviat traurà flor la ginesta i el romaní. Potser aquella idea lluminosa i clara que sovint tenim associada a la primavera només existeix en un racó de la nostra imaginació. En la imaginació d’aquells que no ens resignam a perdre de bell nou la llum clara del sol i dels dies verds.

Ha entrat la primavera acompanyada d’algunes convulsions que han vingut a pertorbar la il·lusió del bon temps, l’alegria i el delit de viure. Res de flors boscanes ni de verdor tendra ni de lliris blaus. De sobte, el senyor Donald Trump ha pronosticat a crits un bany de sang als Estats Units en cas que el mes de novembre no guanyi les eleccions presidencials. Ho ha dit a l’estat d’Ohio durant un míting. En els últims temps, aquest estat de la regió dels Grans Llacs ha suportat de manera freqüent ràfegues de tornados i trombes de ciclons. No m’atrevesc a pensar que la presència del senyor Trump forma part d’una d’aquestes bufades de vent violent i tempestuós. Un bany de sang és molta sang. Encara ha afegit que, en cas que no guanyi, no està segur si hi tornarà a haver eleccions mai més al seu país. La portaveu de la seva campanya s’ha apressat a dir que el candidat està emprenyat i que l’emprenyadura va dirigida contra el senyor Xi Jinping, que ha omplert de plantes de fabricació de cotxes els territoris mexicans més propers a la frontera amb els Estats Units i que no vol cotxes xinesos dins el seu territori. Llavors, encara, ha afirmat que dubta si els immigrants indocumentats són persones humanes. No sé si he de suposar que es tracta d’una eclosió dels humors primaverals que, perquè sempre s’ha dit, alteren la sang i la pertorben.

Pertorbada també hi està la política nacional, que és com dir «la cosa pública». Faig referència a la política de la mononacionalitat, la que diu que vol salvar l’ordre constitucional, incapaç d’imaginar una Espanya diferent i que, des del nacionalisme vell i primari, cerca acabar amb la pluralitat. Madrid és un fanguer de renous i baralles que ens arriben en el mateix instant en què es produeixen gràcies als mitjans de comunicació. Un renouer sovint infectat dels virus ultradretans més rabiosos. Es tracta de fer renou i alçar la veu i embrutar la convivència. A Europa es comença a parlar de l’odi ibèric, però aquest odi no és exclusiu de la primavera. Succeeix que es llança una mentida enmig de la palestra, i una altra, i una altra... Es crea un relat fals que ofegui l’adversari. I un altre relat, i un altre... Algun profit se n’arriba a treure, perquè una vegada que han entrat en l’imaginari de la gent, no hi ha qui els esborri o els rectifiqui. Aquests dies, l’historiador Àngel Viñas a «La forja de un historiador» ha assenyalat els falsos relats que militars, falangistes i capellans inventaren per justificar la necessitat de la intervenció militar, el mes de juliol de 1936. Cal dir per fer creure que era necessari el cop d’estat que els generals de l’entorn de Franco dugueren a terme. Un embolic de mentides que es mantingué, s’ensenyà a les escoles i es predicà a les trones durant prop de quaranta anys i que, encara avui, hi ha qui, apropiades aquelles mentides, no accepta dir que fou un cop d’estat contra el govern legítim de la República.

Ha entrat la primavera. Demanaria als polítics que criden i s’inventen mentides que ens deixin descansar, durant els dies sants. Que ens mereixem una mica de pausa. Descansarem i gaudirem dels colors i la llum del bon temps. Ja ens crucificaran després de festes.

Suscríbete para seguir leyendo