Mitologies: Elogi del desert

En aquell temps en què vaig esser un al·lot temorós i arriscat, la festa de Sant Antoni Abad consistia en la celebració de la diada del sant precedida d’una novena: nou dies de sermons sobre la portentosa vida de l’eremita. Aquell home que es va desfer dels bens materials, els entregà als pobres, i partí al desert, alliberat dels llaços que el fermaven a la vida dels homes, sense cap més provisió que la indulgència de la naturalesa i la misericòrdia de Déu totpoderós.

Ho havien fet, en altres temps, profetes, penitents solitaris i anacoretes. Homes que, en la solitud i l’èxtasi, parlaven amb els animals salvatges, abraçaven els arbres, es rebolcaven en l’arena, es refugiaven en una cova i comptaven la vida per les hores del sol. A vegades succeïa que un corb es despenjava del cel i els portava un pa tot just acabat de treure del forn. D’altres vegades, unes dones nues acudien a ballar-los davant els ulls i a fer-los contorsions i altres moviments del cos, per si de cas s’animaven a prendre-hi part. S’alimentaven de fulles seques, d’escarabats i rates, bevien l’aigua clara d’una font que eixia de les roques. Desposseïts de tots els bens terrenals, observaven la lluna plena a l’extrem de les dunes.

Els sermons de la novena de Sant Antoni estimularen la meva imaginació i, malgrat les fredors de l’hivern que entraven de manera despietada dins l’església, les històries meravelloses del sant m’incitaren a recórrer els camins i els paisatges que, tanmateix, esdevenien metàfores de l’ànima. I el desert, un organisme viu disposat a entrar al cor d’aquells que escoltàvem les peripècies per les que havia transitat el venerable protector dels animals.

Sant Antoni fugí del món i se’n va anar al desert perquè volia escapar-se de la barbàrie

Els dimonis de la tribu sortien al carrer i alimentaven el foc. Ho fan encara ara i, per una nit, sembla que els homes i les dones abandonen les tribulacions, l’infortuni, la mentida i es llancen al carrer disposats a viure l’esperança de la llum que haurà d’arribar. No sé si arribarà. Sant Antoni fugí del món i se’n va anar al desert perquè volia escapar-se de la barbàrie que contenia la civilització. Probablement existeix una relació secreta entre el que hem convingut a denominar civilització i barbàrie. Potser, també existeix una barbàrie interior, una forma de salvatgisme al cor de cada home. Els romans desterraven el bàrbar al confins de l’Imperi i els excloïen de la humanitat perquè no s’ajustaven als límits polítics, jurídics i morals de la seva cultura. Els treien defora. A vegades els enviaven a una illa. Existia allò que es deia la «pena insular», el desterro en una illa perduda.

Aviat s’adonaren que el bàrbar no era sempre aquell que no s’ajustava a les seves lleis ni a la seva cultura, i pensaren que, al cor de la pròpia civilització també hi germinava la barbàrie. I al cor de cada home. Vull dir que també podia esser un bàrbar el de més a prop, com succeeix avui en què els israelians destrueixen bàrbarament la població i la vida dels ciutadans de Gaza. Diuen que és el dret a defensar-se. A vegades arriba a establir-se una espècie de matrimoni infernal entre la religió i la barbàrie, entre les conviccions polítiques i la barbàrie, entre el poder i la barbàrie. El segle XX, despietadament tràgic, és una mostra de fins a quin extrem es pot arribar. El segle en què foren proclamats els drets de l’home és, probablement, el segle en què l’home fou aniquilat de manera més vil i programada. La barbàrie és la destrucció, l’aniquilació de l’altre, la persecució. I no acaba mai, tanmateix. Sobre les runes, creix una altra ciutat. La barbàrie hi és soterrada, disposada a aparèixer de nou quan no t’ho esperes. Ens queda el desert.

I el record de les nits d’hivern en què, arrecerat del fred a l’empara dels murs de l’església, escoltava l’aventura de Sant Antoni i em deixava endur per la fascinació de les baralles que mantenia amb els dimonis que prenien la forma de senyores despullades.

Suscríbete para seguir leyendo