Què havia fet, el pare?

Entre finals de juny i els inicis del mes de juliol, el diari El País ha publicat un conjunt de sis fotografies originals del fotògraf i documentalista Roberto Palomo, nascut a Badajoz fa trenta un anys i interessat en contar la vida a través de les imatges. Preocupat pels temes socials, per tot el que fa referència als drets humans, ha mostrat recentment el «relat fotogràfic d’una pandèmia» i ara, durant els darrers dies de juny i els primers d’aquest mes, la sèrie Memoria amb la qual vol retre homenatge a dues dones, la seva àvia Silvestra Índias, de 89 anys, i María Índias, ambdues filles de Silvestre Índias Carvajal, del poble extremeny de Feria i assassinat pels feixistes durant l’estiu de 1936.

Una nit d’agost el feixistes del poble detingueren aquell home, se l’endugueren amb altres que n’havien aplegat i, un cop morts, els llençaren en un pou perdut enmig del camp de Salamanco Chico. A alguns d’ells els tallaren els braços, abans de llençar-los, per si de cas els quedava una mica de vida no poguessin arrapar-se a les parets i escalar de bell nou la fondària del pou. Les sis fotografies de Roberto Palomo mostren el camí que mena des de Feria al lloc escollit per desfer-se d’aquells detinguts, que és la ruta que feren els presoners abans que els matassin, un crani que, juntament amb altres restes humans han extret del fons del pou, una imatge del laboratori on els arqueòlegs del grup d’Aranzadi netegen els ossos i tracten d’identificar-los, la cara de Silvestra Índias, àvia del fotògraf –tenia tres anys quan detingueren el pare i l’assassinaren-, una cara endurida pel dolor que hi han escrit els anys, els ulls opacs de tan d’esperar, la boca closa.

Em detindré en una de les fotografies, la que sortí publicada dissabte, dia primer de juliol, a la pàgina onze. S’hi veu una dona gran, d’esquena a la meva mirada, seu en una cadira desmuntable de ferros i lona davant el pou d’on han rescatat les restes del seu pare. El sementer que l’envolta és ple d’herbes seques i cards espinosos, al fons una serralada de turons baixos i uns núvols perduts en un cel tot de grisos dispersos. La dona seu, es recolza en un braç de la cadira i amb la mà tancada sembla que s’aguanti el cap només amb dos dits. Pensa. No li veiem la cara, però la seva imatge de dona que guarda –sembla que el guarda- el pou on llançaren el pare m’encongeix el cor. El fotògraf ha escrit una frase que ens suggereix el drama contingut en la fotografia: «Mi abuela, Silvestra Indias (89 años), frente al pozo donde encontraron los restos de su padre, Silvestre Indias Carvajal». No ens diu res més: la dona asseguda davant el pou on, per espai de 86 anys ha romàs el cos afusellat del pare. No és necessari que ens digui res més. Es concentra en les imatges un drama, entre tants d’altres drames semblants, que expressa la memòria del dolor, la llarga nit de pedra, la desesperança. Mai, aquesta dona no havia sabut on era el pare. Li degueren contar algunes històries en veu baixa perquè no se’n podia parlar d’altra manera. Li contaren que una nit d’estiu vingueren uns homes uniformats i a cops de pistola i a la força s’emportaren el pare. Li contaren que la mare plorava, embarassada de la seva germana María. No tornà mai més. Se l’endugueren per sempre i he de dir que sempre és molt de temps. Tota la vida de Silvestra Indias, marcada per l’absència de l’home que era al seu pare, ha portat l’estigma del desconhort, però també de la violència exercida amb impunitat. I la pregunta: Què havia fet, el pare?

Silvestra s’ha assegut molt a prop del pou. Potser la distància que la separa no arriba a dos metres. Ara sap que els ossos del pare ja no són dins el pou, també sap que, en haver-los identificats totalment, els hi entregaran en un caixó perquè pugui enterrar-los al costat de la gent que l’estimava. Ella sap tot això i, no obstant, observa detingudament aquell pou. Què espera? Potser inútilment alguna cosa que li parli del pare: un gemec, un crit de ràbia, l’últim alè de vida que encara perdura entre les pedres, molt arran de l’aigua.

Suscríbete para seguir leyendo