Requiem per un cor professional

El món que habitem està construït sobre les bases de la impostura. L’aparença de les coses es sustenta en la mediocritat del pensament. Quan creiem saber és quan més ens estan enganyant i quan el llop, vestit de xai, fa acte de presència convidant al ramat al seu propi somni on tots son personatges sense voluntat, s’endevina que el context col·lectiu poc o res importa. És per això que quan algú aixeca la mà i posposa i qüestiona l’acceptació del prohom (com al conte de El vestit nou de l’emperador), tots els xais, li mosseguen les potes. No és trista la veritat -deia el poeta-, el que no té és remei. Atesa la necessitat de provar la informació privilegiada, edificaré la meva argumentació sobre la inestable base de la intuïció, un espai reservat i inexpugnable, quasi màgic on resguardar-me. D’aquesta manera, evito els danys col·laterals (que ja he assaborit) que comporta exercir la llibertat d’expressió.

A les Illes Balears -diu la meva intuïció- s’està forjant la creació d’un cor simfònic per a atendre les necessitats del gran repertori de cor i orquestra. Una gran notícia, sens dubte. L’existència d’un cor d’excel·lència per a cantar amb una orquestra d’excel·lència com és l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears és una històrica necessitat. Fins ara, aquesta tasca requeia en la Coral Universitat de les Illes Balears, un gran i molt solvent cor -sense cap dubte- però insuficient per a tan grossa empresa.

La bona notícia, nogensmenys, es trenca com un castell de naips amb el simple bufo de l’alè ja que aquest cor ni serà ni pretén ser un cor professional (professional: format per cantants de primer nivell que reben un salari econòmic perquè els seus resultats excel·lents reverteixin en un salari emocional per al públic). Res més lluny de la realitat ja que, segons la mateixa font (la meva intuïció) estarà integrat pels cantants sortints de la Coral de la UIB que quedarà -malauradament- desmembrada, llavors de gairebé mig segle de lloable història. I dic, torno a dir, que malgrat algunes blaüres que el món coral balear ha derivades d’una gestió unidireccional i excloent d’aquesta institució, em sembla absolutament abominable que un director deixi el seu lloc per una xifra en el seu passaport, com si la capacitat de treball artístic tingués data de caducitat, dit sigui de pas. Una cosa no lleva l’altra.

Seria impensable, insostenible i imprudent que la Simfònica de Balears estigués integrada per uns pocs músics professionals compensats per un gruix de músics amateurs. Però quan del cor es parla, per què el model serveix? Els capos de la música manquen d’oïdes? Certament no. Els tenen i molt ben afinats, només que atenen interessos superiors. Però ja sabem que el que no es nomena no existeix.

Que en el món de les idees, només el tangible adquireix un caire de realitat. S’ha dit, és sabut, i és demostrable que existeix un cor professional a les Illes Balears des de 2016. Integrat per cantors professionals que formen o han format part dels més prestigiosos cors de l’estat i d’Europa i que, no pocs, estan en actiu com a cantants en produccions operístiques al voltant del món. A més, ja ha actuat nombroses vegades a les illes amb el més absolut silenci del món coral auto-proclamat oficial.

Algú es pot imaginar el resultant sonor? Perquè no gaudir d’aquesta possibilitat? Qui és que no hi vol? Aquest model de cor, però, no interessa. L’excel·lència no interessa. Així que, em diu de bell nou la meva intuïció, que tindrem més cor amateur als concerts simfònic-corals. Gaudirem? És clar, però d’una manera sufocada i escassa.

Una possibilitat d’excel·lència coral a les nostres illes està absolutament descartada. Una il·lusió perquè algun dia ens semblem a altres ciutats d’Europa on un concert simfònic-coral només s’entén des de la màxima qualitat no veurà la llum a les nostres illes. Una veritable llàstima i una patètica trobada amb la realitat. Miguel de Cervantes ho va dir millor, «adonde interviene el favor y las dádivas, se allanan los riscos y se deshacen las dificultades». Amen.