Memòries d’un detectiu privat mallorquí

La novel·la negre i policíaca tè una bona salut a Mallorca, com ho demostren el catorze anys del Febrer Negre, i esperem que les institucions públiques en siguin conscients (?) del que significa tenir un festival d’aquest tipus a l’Illa.

Es considera que la novel·la negre en català ja té assollit la seva majoria d’edat i de prestigi des de l’aparició el 1908 en llengua catalana de Les aventures de Sherlock Holmes.

Altres autors com Maria Aurèlia Capmany, Rafael Tasis, Manuel de Pedrolo, M. Antònia Oliver, Antoni Serra, també han cultivat el gènere entre nosaltres, sense oblidar la mítica col·lecció La Cua de Palla d’Edicions 62. Posteriorment, el col·lectiu Ofèlia Dracs, amb Negra i consentida (1983), animà la novel·la negra i policíaca.

Però, ara disposam d’una novetat molt interessant, no és un narrador extern el que desenvolupa unes històries, sinó que és el propi autor i detectiu Pere J. Carrió qui ens proporciona unes Memòries d’un detectiu privat amb una desena de casos dels quals ell n’és el protagonista i peça clau de totes les trames que presenta.

Els barris, els carrers, el convent de monges tancades de Santa Catalina de Siena, Bunyola, o personatges concrets com «el lloro de donya Pepa i donya Maria, un «hoteler amenaçat de mort», es transformen en llocs concrets del nostre paisatge on esdevenen o comencen les històries o casos.

El llenguatge de les narracions és sintètic, concret, sense perdre’s per les bardisses, i anant al moll de l’os dels successos. Pere J. Carrió ens explica com havent acabant el servei militar «i mentre pensava quina direcció agafar» fa fer de detectiu privat. La seva clarividència, i la seva perspicàcia i capacitat de deducció foren elements que l’ajudaren en aquesta tasca. Ofici no gens fàcil, que requereix a més una paciència i concentració inevitables. i si a més hi afegim que tingué com a companya de l’agència on treballava a la gran escriptora Maria Antònia Oliver, que n’era la secretària, tenim un conjunt de coincidències que fan més interessants els casos.

El lector hi trobarà als capítols, com respirava la Mallorca de finals dels seixanta, i com es veuen alguns dels trets dels seus habitants d’aquells anys, i del que podríem dir «allò que el vent s’endugué», una època després d’una guerra civil: una època de boques closes, de no cridar l’atenció, per si de cas, per prudència: «la senyora que ha vingut no vol anar a la policia mentre no sigui necessari», de ser discrets, d’una certa ostentació de les persones «amb possibles», com es deia. Trobareu casos clàssics, com el de la criada que robava a la senyora.

El llenguatge emprat és senzill, però expressiu, sense excessos de barroquisme o tremendisme, va al gra, cosa que és d’agrair en un temps que les paraules es perden per les bardisses, sense concretar. Es nota la professió docent de l’autor, pel seu didactisme en la narració d’aquesta dotzena d’històries. En resum una lectura agradable i entretinguda per submergir-se en un horabaixa d’aquests amb un cel marronós que tenyeix d’africana la llum de Mallorca. En passareu gust, i es preveu una continuació.

Suscríbete para seguir leyendo