Platges solitàries

01

Arribar a una platja a peu, sense cotxe i travessant camins prop de la costa, afegeix valor a l’arribada. Poder prescindir del transport privat o, si més no, deixar-lo lluny de l’indret, i agafar caminois poc transitats, és una cosa que altre temps estava reservada als nadius, però que, amb les aplicacions i les xarxes, ara ja ha sobrepassat les fronteres i, a més dels mallorquins, o millor dit, a més de pocs illencs, també coneixen els estrangers.

02

Som al febrer. Amb dies propis de la primavera. M’ho comentava en Jaume “Centes” fa uns dies, un dels pagesos convençuts que encara queden per la zona de Felanitx: “Aquestes temperatures fan que les bledes i els espinacs madurin de forma incontrolada, els hi manca el fred de l’hivern”. Idò sí, a tots ens manca el fred de l’hivern. I la pluja. Terrible i preocupant.

03

Però tornem a l’inici de la passejada, quan arribàvem a una platja a través de camins costaners. Anar-hi ara, al febrer, és un gaudi molt més gran. Arribes a l’arena i la trobes buida de bars, renous, gandules, para-sols, barques i cossos. No hi ha ningú. Quin goig poder caminar per l’arena sense gent ni tovalloles. Un plaer propi dels déus.

Suscríbete para seguir leyendo