El pas del temps

Una citació.

Estic enamorat de la pols i quan veig que Edmund de Waal la canta som feliç: «No és que no m’agradi la neteja, és simplement que la pols m’atreu. La pols prové d’alguna cosa. Delata que alguna cosa ha passat, mostra el que s’ha alterat o canviat al món. Marca el pas del temps».

Miquel Bauçà viu.

Cop en sec surten tres llibres de poesia de Bauçà. Una bella història (1962), que fou el primer recull de poemes que va publicar i va guanyar el premi Salvat-Papasseit. N’hi va haver una segona edició, el 1975. La tercera, per a l’Obra poètica de 1987, és un text nou. Bauçà va reescriure en heptasíl·labs tots els poemes.

Nihil obstat podia haver estat, el 1965, el segon llibre de Miquel Bauçà. La censura va afirmar que la major part de les poesies «són irreverents i sacrílegues». Quedà en part inèdit fins ara; 19 poe­mes, d’un total de 51, varen ser represos pel poeta en anys posteriors; aquesta edició en recull les diferents variants. Josep M. Llompart afirmà, amb un criteri finíssim de mestre del mester poètic, que Bauçà creava «un món líric ple de caos i de confusió, però amb un ímpetu fora mida».

El tercer llibre és El crepuscle encèn estels, publicat el 1992, i és molt diferent dels primers. 147 composicions que van d’un mínim de 5 a un màxim d’11 versos, heptasíl·labs, que conten escenes de la vida quotidiana. El poeta felanitxer i maudit deia el 1971 paraules alades: «una manera de comprovar que un no està perfectament alienat és constatar si s’és encara capaç d’observar la seqüència del dia a la nit com si fos un espectacle, com un veritable show». Puc donar testimoni d’un escriptor que conjugava saviesa i follia, capacitat creativa i ensomni, una força profunda per narrar amb vera poesia estats emocionals que vorejaven l’abisme. El vaig estimar molt i passàrem moltes d’estones plegats. Quan ell parlava era com si fos un profeta de l’Antic Testament que amollava monòlegs llargs i clars que m’hauria agradat enregistrar perquè eren poemes improvisats que deien molt dels humans del segle XX, amb les seves crisis, els seus problemes, els seus plers i les seves solituds. Puc assegurar que la seva veu gruixada amb aquest accent felanitxer molt potent i tan singular em fascinava.

Recordava mentre rellegia Una bella història que un dia el poeta Arnau Pons i jo anàrem, per uns camps d’ametlerars, amb moltes de parets seques i algunes garrigues primes amb clapes de pins mediterranis, a cercar Miquel Bauçà. Ens havien dit que per aquells redols dels afores de Felanitx Bauçà vivia en una caravana que no vàrem trobar mai.

Quan Agustí Villaronga va filmar un documental sobre Bauçà protagonitzat per Pep Tosar va poder trobar el que quedava de la caravana i allà vaig fer la meva seqüència on parlava de la nostra amistat i recitava el poema que dona títol al llibre.

Tres obres que valen l’alegria!

Adam Zagajewski: un poeta polonès i universal.

L’any 2004 quan el vaig conèixer en persona ja em deia coses així: «En un poema l’alegria s’uneix amb la desesperança, l’observació mandrosa d’un carrer amb el pressentiment de les qüestions misterioses, el principi i el final de la vida. En un poema, l’ambivalència de la vida, les seves enutjoses contradiccions, es converteixen en art, en una imatge, s’il·luminen amb un altre fulgor. La poesia és capaç de convertir la depressió en melancolia, que és tan noble com un teixit antic». Me’l va presentar l’amic pintor Miquel Barceló i anàrem plegats a veure el retaule barcelonià a la catedral de Mallorca. Era un migdia assolellat de primavera. Zagajewski dins la Seu semblava un cavaller europeu: cabells blanquíssims i onats, expressió afable amb un toc d’enigma seriós, discreció envoltada de silencis significatius, paraules comptades i sospesades amb la intel·ligència dels vers sensibles, lentes complicitats, simpatia de tímid. En Miquel contava fil per randa tota l’aventura d’aquella intervenció i ell escoltava molt atent. Havia d’escriure un text sobre la ceràmica del felanitxer i volia que la pell d’argila en fos la protagonista. Vaig poder veure com quedava impressionat per aquella gegantina multiplicació de pans i peixos. Zagajewski era un fan i amic de Barceló i tenia una mirada molt singular sobre la història de l’art, com molt bé reflecteixen els seus poemes. Record la rítmica tímida dels seus gests, la veu baixa i d’una calidesa seca que diu observacions justes i puntuals, els camins que es fan entre els homes que s’escolten, la fragilitat del gest més mínim, la politesse una mica excessiva i unes rialles còmplices per qualsevol doi que comentàvem que perfumava l’alegria fondíssima de l’encontre.

El vaig poder llegir primer de tot en edicions franceses de Laurence Deyèvre i després, sobretot gràcies a les traduccions creatives i literals de l’amic poeta Xavier Farré, en segells com Quaderns Crema i Acantilado. Verdadera vida és el darrer llibre que treu Acantilado i que va ser publicat a Varsòvia el 2019, dos anys abans de la mort del poeta. En aquest llibre hi ha la Leopolis natal i la família, la «polonitat» i el cosmopolitisme, la tradició i els jueus… Em sorprengueren i m’agradaren les crítiques dures a l’Església catòlica. En el poema «Domingo» surt un capellà d’una papada molt grossa. Zagajewski diu: «os hablará bastante rato en un tono / de una superioridad indescriptible, / os ordenará qué pensar y qué hacer»; «no sabemos nada. Vivimos en la oscuridad. / Dios está en otro lugar, en otro lugar». Un llibre per llegir a poc a poc i rellegir a voler. Poesia eterna!

Presentació del meu llibre ‘Passes per Palma’.

Quan vaig demanar al meu mestre estimat el savi Miquel Batllori, a la llum dels seus noranta anys, quines eren les seves millors fonts històriques, em contestà de cop, sense pensar: «Allà on he trobat més veritat històrica és en els textos que estan escrits en primera persona». Epistolaris, diaris, memòries, articles signats, cròniques personals, transcripcions orals, etc., són joies per a un historiador. Veus que escriuen amb l’única autoritat que dona l’experiència pròpia i la història viscuda per un mateix. El meu llibre Passes per Palma és això: unes memòries sobre la «meva» Palma de la infantesa i l’adolescència fetes a mà i a consciència amb l’acompanyament de fotografies extraordinàries i fetes a posta de l’amic Jean Marie del Moral. El presentarem en companyia de la nostra editora, Montse Serra, el pròxim dia 18 d’octubre, dimecres, a les 19 hores a Can Balaguer de Palma. Tots hi estau convidats!

Suscríbete para seguir leyendo