Fum

Fa uns mesos, quan llegia en el mitjans de comunicació les aventures per Qatar d’un expresident d’aquesta Comunitat Autònoma, ara eurodiputat en el Parlament Europeu, vaig pensar tot duna en els casos aquells de contractes menors que varen provocar un parell de condemnes per corrupció, fa una sèrie d’anys ja. Per fer un poc de memòria, la cosa anava de la següent forma: un alt càrrec acordava amb algú la confecció d’un determinat informe o la realització d’un estudi sobre qualsevol matèria que estigués connectada amb el seu àmbit de competència; això s’instrumentava sota la forma de contracte menor de serveis (que permetia fer una despesa de fins a 18.000 euros); el contractista, seleccionat a dit, omplia una sèrie de fulls amb informació que es podia trobar a internet, li donava un poc de forma i ho entregava a l’òrgan administratiu; aquest li pagava els 18.000 euros... però el treball presentat no tenia la menor utilitat per a l’Administració, quedant a un calaix, sense cap resultat pràctic. I aquest sistema es seguia de forma reiterada.

Es tractava de casos en que el que feia el dirigent polític era comprar «fum», és a dir, un recipient ple de res —o sigui, buit—. D’aquesta forma es podia justificar una despesa, i la destinació dels fons obtinguts podia ser compartida per qui encarregava la feina, a més, també, de vegades, pel seu partit, però el que és segur és que no tenia cap relació amb els interessos generals que havia de defensar l’Administració pública. Tothom hi guanyava: el que rebia l’encàrrec, el dirigent que el comanava i el partit polític, tots ells participaven dels rèdits; qui no hi guanyava res, sinó que aportava els doblers, era l’Administració (o sigui tots els ciutadans).

Aquest modus operandi, un cop descobert i posat en relació amb el Codi Penal, va provocar diverses condemnes per malversació de cabdals públics (escasses, si ho comparam amb els casos que hi havia en la realitat i que qualsevol funcionari podia veure passar davant d’ell en aquella època).

Un cas que també s’hi sembla molt és el de la condemna de la dirigent del partit Junts, Laura Borràs, per diversos encàrrecs quan estava al front de la Institució de les Lletres Catalanes. Més fum a canvi de doblers públics.

Més recentment, quan amb això del Qatargate i les activitats amb les que l’eurodiputat Bauzà tractà de justificar la seva actuació i els viatges que va fer a països del Golf Pèrsic (sempre convidat pels governs o empreses d’aquests), la paraula ‘fum’ se m’ha tornat a presentar, clara i diàfana, ja que el que s’ha fet amb aquestes activitats és, ni més ni manco, que vendre fum, o, més ben dit, fer-mos creure que es tractava de feines relacionades amb la Unió Europea i que justificaven aquest tipus de desplaçaments, però que, en realitat, no tenien cap contingut. Valgui aquí una mostra, en les expressió que s’utilitzaven per justificar aquelles feines, recollides pel DM de dia 15 de desembre passat: «...hablamos de dialogo interreligioso, coexistencia pacífica y fraternidad entre persones de credos diferentes..»? I coses per l’estil....tot molt eteri.

No crec que cap d’aquestes iniciatives hagi suposat cap avantatge o benefici per als ciutadans de la Unió Europea, i, en canvi, segur que han comportat despeses pel Parlament Europeu, a més de les possibles sospites de corrupció que, de moment de forma presumpta, s’han plantejat sobre les persones implicades. Veurem com acaba, però me sembla que el propi Parlament Europeu és el primer interessat en que la cosa no vagi massa endavant.

Realment, és una pena que el projecte europeu es pugui anar degradant d’aquesta forma, però....suposo que tenim el que ens mereixem. A veure ara què passa a les properes eleccions europees. Però no crec que hi hagi motius per a ser optimista.