La presidenta dual

El que avui és blanc en política, demà és negre. Tots els polítics pateixen aquesta mena d’estrany daltonisme. Felipe González amb l’OTAN. José María Aznar amb Jordi Pujol («Pujol, enano, habla castellano»). Rodríguez Zapatero amb les retallades de drets socials. Mariano Rajoy quan passà del «no más IVA» a una pujada generalitzada de l’impost. Pedro Sánchez amb l’amnistia. Núñez Feijoo –sense accent– amb la mateixa qüestió: no n’ha parlat en tota la campanya a Catalunya i abans de les europees convoca una manifestació a Madrid.

Marga Prohens ha innovat. Ha anat més enllà. Ha superat tots els residents de La Moncloa. Defensa una posició i la contrària a la vegada. És dual. Passa amb la qüestió del català a l’escola i també en el debat sobre la saturació turística. Té molta por a repetir l’experiència de José Ramón Bauzá, aquell president que tenia uns principis i, si no agradaven a la gent, era incapaç de trobar-ne uns altres. El súmmum d’aquesta manca de cintura arribà el dia que més de cent mil persones es manifestaren contra la seva política lingüística. Sortí el més barrut dels vicepresidents de les Balears, o sia Antonio Gómez, i declarà: «Molta més gent ha quedat a ca-seva».

El Govern del PP surt a defensar la unitat de la llengua catalana. A la vegada, pacta amb els seus socis de Vox arraconar-lo tot el que poden a l’administració i a l’educació. Quan la immensa majoria dels centres escolars han rebutjat el pla contra la segregació lingüística dels alumnes, és molt probable que el conseller d’Educació, Antoni Vera, se n’alegri. Sap que cremar un ciri a Déu i un altre al dimoni és molt mal de mantenir en el temps. Per cert, Felip VI segueix sense rectificar després del seu atac a l’estatut d’autonomia?

Pel que fa a la saturació que es pateix a les illes, s’ha tornat turismofòbica la presidenta? Depèn. Ara diu que els illencs ens sentim desbordats. Davant el Parlament assegura que rebutja el decreixement turístic. Intentarem explicar-lo amb paraules senzilles. Si un tassó d’aigua vessa, el primer que s’ha de fer és tancar l’aixeta. I si queda líquid fins dalt de tot, cal llevar-ne un dit. En cas contrari, encara desbordarà en apropar-lo a la boca.

En qualsevol cas, l’estratègia escollida per cercar solucions és la de sempre. Quan vols ajornar la solució d’un problema, crea una comissió. Si el que fas és muntar una assemblea amb centenars de representants, que a més és impossible que es posin d’acord perquè tenen interessos absolutament contraposats, el missatge és que no penses fer res.

Tenim massa antecedents per saber que les lleis no solucionaran el problema. Quan Jaume Cladera impulsà els seus decrets perquè els hotels tenguessis més zona verda, s’accelerà la construcció d’establiments. Quan Carlos Delgado aprovà una llei per limitar el lloguer turístic, tampoc posà fre a res. Per no parlar de la inoperància de l’esquerra, que ha fracassat cada cop que ha volgut limitar l’allau turística. Hem conegut plans d’ordenació de l’oferta turística –amb les horroroses sigles POOT–. Plans de restricció urbanística. Moratòries… Res no ha servit.

Pessimista? Sí. Davant la nostra incapacitat manifestada en diferents ocasions per moderar el creixement de la indústria dels forasters, la solució arribarà imposada. Sense que els illencs en tenguem ni art ni part. El turisme es reduirà a Mallorca. Ho farà el dia que arribi una crisi forta. Pot ser econòmica, com ja hem patit altres vegades: 1973, 1993, 2008. Tal vegada sanitària, molt proper en el temps hi ha el tancament total per la Covid i el fracàs de les obertures precipitades. Pot ser, els deus no ho vulguin, una guerra a uns pocs centenars de kilòmetres. Fins i tot ecològica, ningú viatjarà aquí el dia que manqui l’aigua. També és possible que els viatgers llunyans es cansin d’una Mallorca saturada, que deixem d’estar de moda… És qüestió de temps.