A cada rotonda, una escultura

La immensa majoria dels turistes que aterren a Mallorca no visiten mai un museu. La rotunditat d’aquesta afirmació s’ha de matisar. Veuen de passada la immensa exposició d’escultura en què s’han convertit les rotondes de l’illa. Basta que lloguin un cotxe o agafin un transport públic o discrecional perquè siguin obligats a contemplar l’art que els nostres polítics han escollit per rematar les rotondes. D’aquesta activitat no programada i gratuïta n’estan exclosos els ciclistes, que prou feines tenen en evitar atropellar, cap ni un respecte la prioritat de pas, o ser atropellats per un cotxe.

En aquesta terra, un poble no entra en el segle XXI fins que el batle no ha instal·lat el primer semàfor i el Consell ha construït una rodona a una intersecció de carreteres. Llavors només manca posar la cirereta al pastís. Un detall d’art -és un dir-. Una estàtua. Una instal·lació. Una cosa que celebri el tarannà del municipi… Les opcions són variades, però quasi sempre se sol escollir l’equivocada. Es poden comptar amb els dits d’una mà els encerts. En canvi, els horrors explicarien en part la renúncia dels turistes a visitar els nostres museus.

El Anatsui, escultor ghanès establert a Nigèria, és famós pels seus poderosos i monumentals tapissos elaborats a partir de taps d’alumini reciclats. En una entrevista explicava així el seu procés creatiu: «Si un parteix d’una idea com l’omnipotència de Déu, no existeix res visible al que recórrer per a representar-la. Això ha estat determinant per a mi: mirar el món a través de la ment. Tractar de destil·lar les essències, en lloc d’utilitzar imatges». Es veu que la seva influència sobre els nostres rotondistes és minsa. Les rotondes illenques són plenes d’objectes banals que no han passat pel sedàs de la intel·ligència artística.

És cert que sobre gustos hi ha màniga ampla, però un recorregut en cotxe entre Alcúdia i Artà m’ha confirmat la poca manya d’aquells que decideixen amb què emplenar -aquest és la paraula que passa per la majoria dels caps- el centre del cercle. 

Aquesta setmana he circulat per la carretera que va d’Alcúdia fins a Artà i m’he refermat en aquesta malèfica opinió. Quatre de cada cinc estàtues, ornaments, homenatges a no se sap què o qui, són dignes d’entrar per la porta gran d’un museu dels horrors. Abans d’arribar a Alcúdia hi ha una mena de porteria de ferro a la qual li fiquen un gol amb una pilota de pedra. S’ha de reconèixer que si l’autor és afeccionat del Mallorca, ha hagut de posar-hi molta imaginació. A Son Moix, molt poques vegades s’ha pogut viure aquesta escena.

Prop del port alcudienc s’hi troba la polèmica escultura del cavall color butà d’Aligi Sassu. Servidor creu que l’italià és un artista, però pel que fa a aquesta intervenció en concret, desconec quina raó hi havia per restaurar-la fa uns anys. A partir d’aquí vaig de sorpresa en sorpresa. A l’inici de l’avinguda Tucà, el nus de Da Vinci, interessant. Crec que és de Ben Jakober. 

A continuació, entre la platja d’Alcúdia i Can Picafort es succeïxen una ridícula gandula, un ham com els comuns de qualsevol pescador traslladat a una escala gegant, uns vaixells de paper -de material metàl·lic- sobre ones de formigó, el gran violí -aquest sí interpretat artísticament-, una bicicleta… La llista es podria estendre per tota Mallorca i trobaríem pocs encerts. Tal vegada es pot destacar la de la sortida de l’autopista quan s’arriba a Inca, una teranyina de ferro que flueix en moviment ondulant, obra de Keiji Kawashima. Hi hagué una temporada que el Govern tengué a Carlos Garau com a director general de carreteres. La seva condició de crític d’art el qualificava per seleccionar les obres que es compraven, però això no li estalvià les crítiques. 

En general, hi ha molta deixadesa a l’hora de seleccionar aquest art públic. Per recolzar-me en un altre reconegut artista, Edward Hopper: «El gran art és l’expressió externa de la vida interior de l’artista, y és aquesta vida interior la que origina la seva visió personal del món». A la majoria dels responsables mallorquins de rematar rotondes, tot això les importa un colló. Com que s’ha de ser positiu, propòs que cada any es faci una votació popular sobre la pitjor obra de les rotondes. La guanyadora serà dinamitada durant un acte festiu. Així, poc a poc, es renovarà la col·lecció.