Tothora vigilats

Arran de la lectura d’un llibre actual sobre tecnologia de la vigilància, o potser millor parlar de la tecnologia de l’espionatge i així ens deixem d’eufemismes i d’altres possibles ambages que només porten a amagar una realitat cada vegada més evident i alhora preocupant. Podem dir que avui dia no hi ha cap obstacle que sigui insalvable pels vigilants que ens assetgen. D’ençà que existeix l’alta competència digital, la vida privada ha minvat. El control, en tots els estaments, esdevé una eina de defensa i fins i tot, en alguns casos, de xantatge. Malgrat els tallafocs i els mecanismes que existeixen per a defensar i controlar la nostra individualitat i intimitat, sempre hi ha actuacions que infringeixen qualsevol llei. El cinema, a partir de la literatura, ens ha mostrat diversos exemples. Fa pocs dies per un dels múltiples canals televisius que tenim al nostre abast, he tornat a veure una de les millors pel·lícules del director Tony Scott, Enemic de l’Estat (més coneguda sota el títol castellà Enemigo público) protagonitzada per Will Smith, de l’any 1998. Un film del segle passat que ens mostra profèticament el que estem vivim en aquest primer terç del XXI, dominat per la presència indiscutible i poderosa de les xarxes socials i del control panòptic que exerceix qualsevol estat i també de potents empreses digitals, que d’alguna manera contribueixen també a la pèrdua de la nostra privacitat. Quan Julian Assange, allà cap a l’any 2010, va fer públic a WikiLeaks els documents confidencials de la guerra de l’Iraq i d’Afganistan, entre altres documents sobre paradisos fiscals o filtracions de correus electrònics, que posaven al descobert les ‘malifetes’ dels Estats Units, ens va obrir ulls per a veure el que hi ha al darrere de la persiana, probablement política de joc brut, contraespionatge, censura, manca de llibertat d’expressió, manipulacions, façana enganyosa, notícies falses. Tot ha d’estar sota control i la informació que hem de rebre ha de passar per uns filtres, car hi ha coses que no volen que se sàpiguen. La vigilància, no qualsevol, sinó aquella que passa gairebé desapercebuda, s’ha convertit en un element omnipresent en la nostra vida quotidiana. Si vaig a un caixer automàtic a treure diners, hi ha control, si entro o surto del meu poble, hi ha càmeres en llocs estratègics que em vigilen, si passo per un centre comercial, també, si vaig a veure un partit de futbol, hi ha càmeres o drons que vigilen i comproven que tot estigui en ordre, si empro el mòbil, si escanejo una carta de menjars en un restaurant, si compro, si venc, si uso Bizum o no, fins i tot si tinc el mòbil en repòs, sempre em vigilen i segurament m’escolten. Potser, aquest control serveix per a evitar abusos, enganys i altres per l’estil, i així donar-nos una certa seguretat; altrament, hi ha connotacions que no tenen res a veure amb la comprovació i la seguretat. Estem davant l’ull únic del Gran Germà, que tot ho veu. Fa uns parells d’anys, va sortir a llum un interessant documental, All Light, Everywhere (Tot llum, a tot arreu) de Theo Anthony, que s’endinsa en les tecnologies de la vigilància d’ençà que es converteixen en un element omnipresent a tot arreu i que es qüestiona la seva fiabilitat, l’ús de les càmeres corporals de la policia, armes de destrucció, en el desenvolupament de la justícia i de les llibertats individuals i col·lectives. El documental pren com a model una empresa que fabrica pistoles Taser i les càmeres corporals que utilitza la policia, l’Axon Enterprise, que maneja una gran quantitat d’imatges, programaris que sempre estan a l’encalç de presumptes transgressors i sistemes d’intel·ligència artificial que les analitzen. Dins d’aquest maremàgnum tecnològic, apareixen algunes empreses digitals, conegudes amb el nom de ‘startup’. Més enllà de la incertesa que poden ocasionar, estan interessades a multiplicar exponencialment el seu negoci. Sembla que les grans empreses tecnològiques, a l’estil de Google, Apple, Facebook o Amazon, han hagut de passar en un moment o altre per ser una ‘startup’. Aquest tipus de corporacions tenen com a objectiu créixer i expandir-ser ràpidament, encara que sigui per mitjans no massa lloables. Hem de pensar que la probabilitat de fracàs és alt. Una ‘startup’ és, en qualitat d’exemple, la Unitat 8200, una mena de companyia que pertany als cossos d’Intel·ligència de les Forces de Defensa d’Israel, que han assortit d’armes sofisticadíssimes a soldats amb una total absència de qualsevol codi moral per a supervisar el seu ús. També han utilitzat els cucs informàtics, com l’anomenat ‘Stuxnet’, capaços de danyar irreparablement els ordinadors i esborrar arxius i fer-se amb informació confidencial que després fan servir per a extorsionar entitats, col·lectius i, finalment, persones concretes. Els virus sempre són una amenaça. Sembla que la utilització d’armes ha permès que els israelians visquessin el mite de la ‘nació-startup’, mentre continuen desenvolupant eines per a espiar a altres i les venguin com a novetat. En fi, cal que anem molt vius.