Sra. Presidenta Margalida Prohens

Després d’una recerca impossible en els manuals de psicologia, ha resultat que el somriure permanent que vostè exhibeix no pot ser altra cosa que una mena d’impostura. Alguna explicació deu tenir. Posats a conjecturar, riure a tothora, tenir el rostre com contracturat, pot ser que sigui la conseqüència d’haver interpretat de forma extrema els consells dels seus assessors d’imatge. Potser sí. [Rigui, presidenta, rigui, i així semblarà que té un do sobrenatural i que tot li va a les mil meravelles. De manera que els problemes, gairebé inexistents, es resoldran en un no res amb un somriure, amb un somriure ample, immutable, aquí i allà. Si, a més a més, posa el cap lleugerament de costat, si fa no fa a uns trenta graus de la vertical, augmentarà de forma exponencial la percepció de placidesa beatífica que volem transmetre. Perfecte. Aquest és el punt just. Aquest és el missatge. I, ara, a sortir al carrer a menjar-se el món!]

Massa bé. Però els ciutadans de les Illes Balears, Sra. Presidenta, necessitem, de ben segur, rebre missatges i veure actuacions que defugin de la superficialitat. A hores d’ara, no estem per segons quins romanços. Miri, vostè, que a disciplinada i fidel no li guanya ningú; segueix, sense qüestionament ni matisos de cap casta, les directrius d’un partit i d’uns grups econòmics que tenen uns objectius que no consonen gens amb allò que s’anomena convencionalment el benefici col·lectiu. Els vots, haver guanyat unes eleccions, tenir el poder, no ho permeten ni ho justifiquen tot. I, menys encara, caldria afegir, quan el poder es té gràcies a uns pactes vergonyants signats amb una gent més aviat menyspreable. Al cap i a la fi, el poder, Sra. Presidenta, s’ha d’exercir de forma que allò que avui es fa o es deixa de fer no comprometi de forma irremeiable el futur del conjunt dels ciutadans. Perquè, en efecte, vostè no governarà fins al final dels dies —no arribarà a tant—, i pensi que l’estat de coses que deixi ha de ser quelcom diferent d’un desert cremat per la intempèrie. La vida, després de vostè, hauria de poder continuar.

La vida, sí, però una vida digna. Que comporti una relació cordial i equilibrada amb el nostre entorn geogràfic, cultural i ambiental. Que comporti una vinculació profunda amb el nostre passat comú i tingui capacitat de projectar-se cap al futur, però de forma identificable i no com una amalgama despersonalitzada i irrecognoscible. Si les polítiques que s’engeguen, a partir de la pitjor versió del liberalisme econòmic forassenyat, activen, una vegada més, el creixement exponencial de les places hoteleres i la colonització del territori sense límits, amb la disciplina urbanística i la normativa mediambiental esdevingudes sengles titelles en mans dels depredadors, només anirem pel camí de l’autodestrucció. Podrà, Sra. Presidenta, celebrar a cada instant, envoltada dels seus vicaris, beneficiats i aduladors, les xifres, les noves xifres triomfants, que conclouran que tot ha crescut una cosa de no dir (oh, quin extraordinari prodigi!). Però quan ho faci, quan ho celebri, quan ho celebrin, aturi’s un moment a pensar —un instant de reflexió, sense excedir-se, li pot ser profitós— amb una mirada llarga i demani’s si tot plegat és allò que de debò ens convé.

Potser no se n’havia temut, Sra. Presidenta. Potser no. Però vostè és la màxima representant d’un poble que té una llengua pròpia, i per això mateix, més que ningú, té l’obligació legal —legal!— de preservar-la, defensar-la i promoure-la. Però s’ha esdevingut que cadascuna de les passes que, en qüestions lingüístiques, han fet el seu govern i les administracions locals de la seva corda ideològica han anat en la direcció justament contrària. De promoure i de fer lluir la llengua dels illencs, de prestigiar-la socialment, d’enriquir-la amb noves propostes, res de res. Ben al contrari. Decantació de les administracions públiques, de l’ensenyament i de la sanitat, trivialització del seu ús pel que fa als drets dels ciutadans de fer-la servir i, al cap i a la fi, minorització creixent. Vet aquí els resultats de la magna epopeia que protagonitza en contra d’un valor cultural i històric de primer ordre com és, per als illencs, la llengua que els identifica i que els vincula a una història compartida.

Es fa mal de creure que vostè senti la llengua catalana com a pròpia, perquè ningú que estima alguna cosa, la que sigui, malda per eliminar-la. Consultar per segona vegada un manual de psicologia és innecessari. L’autoodi, la submissió acrítica als postulats forans i, en definitiva, la colonització del cervell per l’uniformisme d’arrel castellana ho expliquen tot. Pot ser que tampoc s’hagi temut que les Illes Balears no són assimilables ni al Madrid de la seva amiga Ayuso, ni a qualsevol altra província castellana. Les coses, Sra. Presidenta, no van ben bé per aquí. Si tenim dues llengües oficials perquè l’Estatut d’autonomia ho va proclamar així, no es pot prescindir d’aquesta categoria —l’oficialitat— i atribuir a la llengua més feble, a la més necessitada de protecció, un paper entre secundari i prescindible.

En efecte, perquè si la llengua catalana és marginada dels usos oficials, si no se la protegeix amb una discriminació positiva des del mateix poder polític, es cometen dues greus errades: en primer lloc, una il·legalitat continuada, activa i passiva —fer i ometre fer—, i, en segon lloc, una irresponsabilitat d’enorme abast amb una devastadora incidència en l’esdevenidor de tota la nostra sencera col·lectivitat.