De pressa, de pressa

El senyor Luis Martín, president de l’Associació de Promotors Immobiliaris, considera que la destrucció de Mallorca va massa a poc a poc. Per això reclama que convé «cremar la Comissió de Medi Ambient i fer-la de bell nou». Afegeix que «el problema són les persones que la integren». Evita especificar si la fogatera s’ha d’encendre amb «el problema» ( es refereix a «les persones que la integren») a dedins o abans les deixarà sortir. Pel representant dels promotors, en aquest departament «històricament» hi ha hagut persones «amb unes idees o inclinacions polítiques que li han tramès aquest món de yupi».

La destrucció física de l’illa, i de la seva cultura, avança a bon ritme. No té remei. La veritable qüestió rau en els ritmes de l’anihilació. Cada dia, quan es recorre l’illa, es veu com es construeixen milers de piscines a un lloc on escasseja l’aigua. A la Serra de Tramuntana, Patrimoni Mundial de la Humanitat, grans màquines perforen les roques que molesten per posar el ciment. M’han enviat una foto molt il·lustrativa de Gènova. Es veu com una excavadora ha creat un penya–segat d’uns vint metres. La petita venjança ha arribat quan unes roques han esclafat la màquina, immediatament substituïda per una de nova. El joc de la ruleta russa ha de continuar fins que arribi la bala definitiva que ens faci miques el cervell.

Mentre els agricultors treuen els tractors amb lemes com pagesia o mort, la nostra fi és la vostra fam o visca Mallorca verda i pagesa, altres defensen que la solució als problemes del camp és urbanitzar–lo. L’illa rep una allau d’immigrants, molts viuen en els denominats ‘pisos pastera’, però les noves edificacions van destinades majoritàriament als milionaris i a atendre les necessitats dels fons d’inversió. A ells, Mallorca i els mallorquins les importam un colló. I, és vera, aquells que volen posar una mica de fre al desgavell viuen en un món de yupi. La lluita per un territori més equilibrat està perduda mentre milionaris russos de fortuna sospitosa, nòrdics, australians o de qualsevol indret del món creguin que aquí hi ha una mina d’or amb la qual especular fins que doni el darrer gram. Vivim en un gran casino on es juga fort i sempre guanyen els mateixos.

Amb la Comissió de Medi Ambient dels darrers vuit anys, que segons Marga Prohens feia «política urbanística» i era «intervencionista», s’han produït tants o més desgavells urbanístics que en els trenta anteriors. L’esquerra no ha sabut, pogut o volgut posar fre. Ni amb Francesc Antich ni amb Francina Armengol. Ni amb Més ni amb Podem. Ara volen més. Hem d’anar més aviat, més ràpid, més de pressa en la destrucció de la bellesa natural de l’illa. Sense aturar. Sense entrebancs. Encara que manqui l’aigua. Sense els obstacles que posava una comissió que poc ha influït per a frenar el desgavell.

Alguns creuen que el paisatge és ciment, igual que altres sols veuen llenya a un bosc. Fa molts d’anys que José María Aznar decidí que tot el sòl espanyol era urbanitzable. Tan sols queda resoldre la qüestió de la velocitat.

Un altre participant en un acte organitzat pel Partir Popular amb el lema El canvi que avança va ser Gabriel Dols, president de la Federació d’Associacions d’Activitats Nàutiques. «Han pretès fer lleis a partir de la ideologia». Què es creu, que les lleis només són una qüestió tècnica? És clar que tenen ideologia, per això es fan eleccions. I ara governa una ideologia que creu que Mallorca ha de perdre el seu paisatge i paisanatge més aviat perquè hi ha molta gent que vol fer negoci. I legítimament, perquè guanyaren les eleccions, aproven lleis que van d’acord amb aquesta ideologia. El que importa és que continuï la partida. Hi ha molts de doblers a repartir. Per alguns els bitllets de 500, per altres les monedes de cèntim.