Salvador Puig Antich als cinquanta anys del seu assassinat

El dia 2 de març de 1974, dissabte, a les 9.40 hores, Salvador Puig Antich fou assassinat pel franquisme, a sang freda, a la Presó Model de Barcelona. S’acomplia així la sentència d’un Consell de Guerra que l’havia condemnat a mort unes setmanes abans. Tenia 25 anys. Aquests dies, amb motiu del cinquantè aniversari de la seva desaparició, se n’ha evocat la figura, de Puig Antich, tant des de la perspectiva personal com política, i s’han recordat les circumstàncies que el conduïren al final de la vida. Moltes morts violentes agrupades són, lamentablement, només una estadística. Però un assassinat d’algú identificable, jove, idealista, rialler, que és víctima d’una dictadura només per venjança —ja direm de qui— i que, a més a més, el priva de la vida de forma premeditada i atroç després d’un judici ple d’irregularitats, té un significat prou diferent. És una tragèdia que perdura en la memòria col·lectiva en forma d’un dolor profund que el pas dels anys no guareix.

Per això, perquè la memòria col·lectiva, en determinades circumstàncies, és fidel i perquè les quatre germanes de Salvador —Merçona, Imma, Carme i Montse— s’han encarregat, durant tots aquests anys, de reivindicar-lo i de treballar per tal que la mort no quedés soterrada per l’oblit, i perquè Margalida Bover, la seva al·lota els mesos que precediren aquelles hores amargues, ha estat sempre present, avui aquell jove vital, alegre, solidari, bon lector, afeccionat a escriure, que lluitava per tocar la utopia amb les mans, és un autèntic mite, un referent de llibertat, que ha sobreviscut a la seva dramàtica dissort. Així s’explica que se n’hagin escrit llibres, fet films, documentals i cançons, i que tingui una plaça dedicada a Barcelona, al barri de les Roquetes. De manera que Salvador —diguem-ho d’aquesta manera i pot ser que ens serveixi de consol— és viu perquè tot plegat l’ha fet reviure.

Els antecedents (per situar-nos). Franco se’n va anar a l’infern el 20 de novembre de 1975. No cal ni dir —o pot ser sí que calgui dir-ho— que la seva dictadura, que durà gairebé quaranta anys, anorreà les llibertats i perseguí de manera acarnissada els dissidents (tortures, execucions, empresonaments...). Per tant, quan Salvador Puig Antich decideix integrar-se i militar en un reduït grup anarquista/llibertari —el MIL—, els anys 1972 i 1973, ho fa encara sota el jou de la dictadura, i això representava tant una prova del més alt compromís amb els ideals com un risc addicional evident. El MIL —no està del tot clar que el grup s’assignés aquesta denominació— volia vincular-se als moviments obrers revolucionaris i aportar a la lluita el fruit de les expropiacions als bancs, que assaltaven a punta de pistola.

El capvespre del 25 de setembre de 1973, en un moment crític en què el grup ja havia optat per l’autodissolució —la incidència de les seves accions en la classe obrera i la sinergies creades eren gairebé nul·les— , Salvador fou detingut. Un altre company de militància, Santi Soler, ja era en mans de la policia, que el feu servir d’esquer. Sense entrar en detalls que farien el relat massa prolix, l’escamot policial, integrat per cinc membres, mig reduí Salvador a cops de culata al cap —l’operació estava tan mal dissenyada i els funcionaris eren tan maldestres que no duien ni manilles— i l’introduí, per acabar la feina i davant la resistència física de Salvador, que sempre havia dit que no es deixaria agafar, al portal del carrer de Girona, 70, al costat del bar Funicular. En aquell reduït espai, es produí un tiroteig creuat. Salvador duia una pistola, que feu servir i que els funcionaris de policia no havien detectat. De resultes del tiroteig resulta mort el subinspector Anguas, i ferit, Salvador, a una espatlla i a la mandíbula.

Als dos dies, la causa va passar a la jurisdicció militar, i això era un auguri nefast. De fet, a partir del moment inicial tot l’entramat es construí per atribuir la mort del subinspector a Puig Antich. La veritat, esbrinar-la, no importava gens. Allò que importava era que la mort d’un policia s’havia de saldar amb una altra mort. En conseqüència, ni el jutge instructor —militar—, ni el consell de guerra que el mes de gener de 1974 jutjà Puig Antich, admeteren cap prova dirigida a acreditar de quina pistola sortiren els trets que causaren la mort al funcionari Anguas, si de Puig Antich o si de qualsevol dels altres policies que intervingueren en la batussa. L’autòpsia del funcionari mort, sense cap motiu que ho justifiqués que no fos l’ànim d’amagar constatacions incòmodes, es va practicar a les dependències policials, en unes condicions del tot precàries, sense cap instrumental, sense cap control. La conclusió fou que havia rebut tres trets, quan els dos metges que examinaren el cadàver a l’Hospital Clínic sostingueren que eren cinc. La declaració dels metges no va ser admesa ni a la fase d’instrucció, ni al judici. Sabien massa coses i, per descomptat, haurien qüestionat el resultat de la falsaria autòpsia.

La manipulació de l’atestat policial fou del tot grollera, amb interlineats i correccions fetes a mà. Fins i tot la declaració de Salvador en la fase d’instrucció es va fer quan ni tan sols podia parlar per les ferides que havia patit. Un dels policies que intervingueren en la detenció de Salvador i que, pel que sembla, feu ús de la seva arma en el portal del carrer de Girona, deixà de comparèixer a la reconstrucció dels fets, i a cap dels testimonis se’ls prengué declaració... Ni prova de balística, ni qüestionament de l’autòpsia, ni res que pogués desdir la construcció artificiosa dels fets. La sort de Salvador estava tràgicament marcada, i la millor defensa era del tot inútil quan qui havia de dictar la sentència ja la tenia decidida, o fins i tot escrita, abans que el judici comencés. Al cap i a la fi, la línia jeràrquica militar s’imposà, i la venjança policial dirigida cap a una persona la participació de la qual en la mort del subinspector no s’havia demostrat feu el seu camí triomfal dins les pútrides clavegueres del règim franquista.

Amb freqüència s’atribueix l’assassinat de Puig Antich a una reacció davant el magnicidi de Carrero Blanco, president aleshores del Govern d’Espanya —atribuït inicialment a ETA, però més recentment als serveis secrets estatunidencs—, el 20 de desembre de 1973, a Madrid. El mateix Salvador participava d’aquesta creença, de la qual cal discrepar. Salvador estava sentenciat a mort des del mateix moment que el subinspector Anguas morí, i això passà el 25 de setembre, gairebé tres mesos abans de l’atemptat contra Carrero. Altrament, si la voluntat de condemnar-lo a mort no hagués existís, no s’explicaria que la causa passés a la jurisdicció militar, ni tampoc l’absoluta indefensió a la qual es veié sotmès i la correlativa negativa a practicar les proves que el podien exculpar.

Quan es parla de la pervivència del franquisme en àmplies capes de l’estructura de l’Estat, el cas Puig Antich ho acredita. Perquè, en efecte, les seves germanes, amb l’aportació de noves proves, dues vegades —els anys 1994 i 2007— han tractat debades que la sentència condemnatòria fos revisada pel Tribunal Suprem. Debades. Així estan les coses.

Per concloure. Puig Antich fou assassinat en dissabte perquè el Consell de Ministres d’aleshores es reunia en divendres. Era el Consell de Ministres, presidit per Carlos Arias Navarro, el que havia de pronunciar l’aterrador «enterado» per tal que, dotze hores més tard, es materialitzés l’execució. De res valgueren les intenses gestions, durant tota la nit, centralitzades en el Col·legi d’Advocats de Barcelona, per tractar d’aconseguir l’indult del dictador. Franco s’havia retirat a dormir —com podia fer-ho?— i deixà dit que no volia ser molestat.