‘Tristany’ a Jerusalem: Es pot resoldre la situació de Gaza amb música?

Naturalment, la resposta al títol d’aquest escrit és un contundent no. Això ho sap tothom. Ara bé, la idea que les arts, i especialment la música, poden millorar la condició humana, ha estat una constant des de Plató a Antonio Abreu i el seu "Sistema" de Veneçuela. Precisament, la paraula "concert" vol dir estar d’acord, entendre’s, unir-se en un objectiu comú, avenir-se.

Amb aquesta intuïció, el 1999 el músic Daniel Barenboim i el pensador Edward Said van impulsar l’orquestra West-East Divan formada per músics majoritàriament palestins i israelians, amb l’objectiu de fomentar l’entesa entre els dos pobles. L’orquestra, per cert, té una seu a Sevilla i ha tocat en moltes ocasions pel territori nacional. El nom, West-East Divan, prové d’una compilació de poemes perses que va fer Goethe en el s. XVIII, un primeríssim intent per part d’un europeu d’entendre l’ "altre", l’estranger, el foraster.

El músic, el 2016 va voler continuar i engrandir el projecte de l’orquestra i va inaugurar la Barenboim-Said Akademie, un conservatori superior a Berlín, la missió principal del qual no és just formar intèrprets i compositors de música clàssica, sinó oferir una formació humanística basada en els valors de les democràcies lliberals i la tradició humanista occidental. (Dit sigui de pas i sense entrar-hi: ara aquesta tradició es qüestiona molt des de la dreta populista, però també des de l’esquerra que l’ataca per colonialista i heteropatriarcal). Com que un 70% dels alumnes d’aquest conservatori són palestins i israelians, la idea és que si arriben a afinar els seus violins amb el mateix "la" de 440 hertzs i poden dur el compàs junts, tal vegada podran almanco xerrar de política, intentar avenir-se, posar-se a debatre i possiblement estar d’acord en un punt, que és que no estan d’acord. Això, ja és qualque cosa.

Ximpleries, coses de bàmbols, n’hi ha que diuen. I efectivament, molts pensadors ens han previngut sobre els perills d’aquest idealisme. George Steiner ha escrit que sovint les humanitats (art, literatura, música, pensament...) "deshumanitzen". ¿No escoltaven Lieder de Schubert els botxins dels camps d’extermini? ¿I quin sentit té escriure poesia després d’Auschwitz, va opinar Theodor W. Adorno? I això és exactament el que es demanaven els alumnes de la Barenboim-Said Akademie el dia que Hamas va assassinar unes mil dues-centes persones, però sobretot quan poc després Israel va envair Gaza amb un resultat de vint-i-cinc mil morts o més? I una altra cita: ¿No va dictaminar Walter Benjamin en la seva setena tesi sobre la Història que els artefactes culturals són proves de la barbàrie? O dit en pla: per construir les piràmides d’Egipte o la Seu de Ciutat o per atapeir el Louvre i el Prado d’objectes de luxe, hi va haver abans sang, mort i espoli.

El 2001 Barenboim va dirigir un fragment de Tristany i Isolda a Jerusalem, l’òpera de l’antisemita Wagner, compositor predilecte de Hitler. Segons un acord tàcit, Wagner no s’havia tocat mai a Israel i el concert va considerar-se una provocació i una falta de respecte pels sobrevivents dels camps d’extermini. Poc després, el 2005, va organitzar un concert a Ramal·lah i hi va fundar un conservatori. L’Autoritat Palestina li va atorgar nacionalitat honorífica i ara el músic té passaports d’Argentina, Israel, Espanya i també Palestina. A 81 anys, però, afeblit per una dura malaltia neurològica, continua amb el mateix esperit provocador, en el millor dels sentits. Barenboim no és cap somiatruites i ha dit en moltes ocasions que fer música junts, fer "concerts" amb el doble significat de la paraula, o sigui tant en el sentit musical com en el sentit d’avenir-se socialment, requereix voluntat política, diplomàcia i possiblement el perdó de moltes injúries del passat. Sap que les seves iniciatives de l’orquestra West-East Divan o el seu conservatori de Berlín no arreglaran res a Gaza immediatament, però suposen una primera passa.