La dansa de la burocràcia

Derrotat Napoleó i abans de l’epíleg de Waterloo, es convocà el Congrés de Viena. L’objectiu era redissenyar el mapa polític europeu després de les guerres contra el francès, evitar la propagació de les revolucions liberals i mantenir les monarquies absolutes. Entre l’1 d’octubre de 1814 i el 9 de juny de 1815 es reuniren reis, prínceps, nobles, ministres, els seus servidors, escortes i milers de persones que veien una oportunitat de fer doblers en aquell entorn. Es calcula que unes cent mil persones se sumaren als dos-cents mil vienesos de dret.

Els monarques o representants de Rússia, Àustria, Prússia, Anglaterra, Espanya… –fins i tot la derrotada França– cercaven palaus on viure i entreteniments, que anaven des de la música de Ludwig van Beethoven fins a la prostitució més o menys de luxe, passant per festes i banquets pantagruèlics. Els autèntics negociadors eren l’austríac Metternich, el britànic Castlereagh, el prussià Von Humbolt i Talleyrand, que lluitava pels interessos francesos. La previsió era que la reunió es perllongàs durant unes quantes setmanes, però entre una cosa i l’altra, s’allargà nou mesos.

La durada i l’ambient festiu propiciaren que es popularitzàs una frase prou descriptiva de com es desenvolupava la cita: «El Congrés no avança, dansa». Un ambient que es glaçà temporalment quan el març de 1815 Napoleó abandona l’illa d’Elba, desembarcà al continent i es tornà a posar al davant d’un exèrcit.

Dos-cents anys després, molts dels assumptes que s’han de resoldre en aquest país segueixen els ritmes del Congrés de Viena: es balla molt, però es resol molt poc. Les administracions públiques no avancen als ritmes que exigeixen els ciutadans. I ballen. No minuets, sarabandes o rigodons. Van i venen, fan voltes i revolts, boten i cauen a terra… els papers. Informes i contrainformes; avaluacions ecològiques, econòmiques, tècniques i jurídiques; assessories i opinions polítiques de tot color. Al cap i a la fi, tot allò que justifica l’existència d’una immensa maquinària burocràtica.

Exemples en trobam de tota mena. L’antiga central elèctrica d’Alcanada va ser comprada ara fa un any. Això és un nanosegon per a l’Administració, però s’admeten messions sobre els anys que passaran abans que sia descontaminada. I molt més abans que obri un museu de la tecnologia, de l’electricitat o es reconverteixi en el centre tecnològic de referència per a la descarbonització de la mar, que fou l’objectiu anunciat per Francina Armengolel dia del joiós anunci de la compra.

El batle de Palma, Jaume Martínez, acaba d’anunciar l’obertura al públic de l’antic túnel ferroviari que unia l’estació amb la mar. Ara només entre la plaça Major i el parc. La resta es va fer malbé amb la construcció dels aparcaments de l’Olivar i de les Avingudes. Em jugaria la barba que, si es veu algun dia, mai serà abans que acabi la segona dècada del segle.

No importa esperar resultats futurs. Basta fer un repàs superficial del passat per provar científicament la teoria de la dansa. Si posàssim en fila la paperassa tècnica i administrativa del tramvia de Palma fins a s’Arenal, cobriria unes quantes vegades el recorregut, però via no se n’ha posat ni un centímetre. I això que ja ha passat més d’una dècada dençà que Aina Calvo presentà el projecte redactat. I molt més si pensam amb la idea que el tren aeri de l’Expo 92 cobrís el trajecte entre l’aeroport i el centre de Palma o que Francesc Quetglas presentàs el Pla de Mobilitat, durant el primer el govern de Francesc Antich.

El Sistema de Finançament Autonòmic fa algunes legislatures que no es renova. Ningú té nassos per posar-se al capdavant d’un canvi que deixarà ferits de tots els bàndols. Per descomptat, ningú gosa canviar la Constitució en una cosa tan injusta i decimonònica com la prevalença dels homes sobre les dones en la successió a la Corona. Por a obrir la caixa dels trons.

El llistat d’assumptes pendents podria omplir una enciclopèdia. Aquest país necessita una reforma urgent per prendre decisions ràpides, no pot navegar la mateixa agilitat que el Titànic a la vista de l’iceberg. Podria ser un bon propòsit per a 2024.