Armengol necessita successor per a 2027

Vaig repetir la pregunta tres vegades abans que reconegués la seva candidatura a les autonòmiques de 2007. Francesc Antich no desitjava fer públics els seus plans al llarg d’aquella entrevista, quan mancava més d’un any perquè s’obrissin les urnes. Francina Armengol no ha deixat passar ni un dia des de maig sense proclamar «tornaré». Com Douglas MacArthur.

Jaume Matas perdé les eleccions de 1999. Pagà les conseqüències de la corrupció del PP –Cas Túnel, sobretot–. També el desgavell intern del partit, amb tres presidents en una sola legislatura –Gabriel Cañellas, Cristòfol Soler i el mateix Matas–. Un any després, José María Aznar l’incorporà al seu Executiu de majoria absolutíssima amb un únic objectiu: reconquerir les Balears pels conservadors.

Des del ministeri de Medi Ambient, Matas planificà el seu retorn amb una campanya fonamentada en inversions de dubtosa utilitat per a les illes. Algunes d’elles força qüestionables: com reconvertir molins de Campos per produir electricitat, el passeig de la Colònia de Sant Jordi o la compra de Raixa per festejar Maria Antònia Munar, que, empesa pels seus suports mediàtics, volia evitar que la dissenyadora Jill Sander es convertís en propietària de la possessió del cardenal Antoni Despuig. A més, tots els caps de setmana, investit de l’aura ministerial, feia campanya poble a poble.

El 2003, amb el suport declarat i descarat dels hotelers –que bramaven contra l’ecotaxa que ara lloen– reconquerí el Consolat de la Mar.

El socialista Antich partí cap a Madrid per pair la derrota des dels escons del Congrés. El 2007 tornà i guanyà. Entrà per segona vegada al Consolat de la Mar. La seva victòria es fonamentà en dos fets. El primer era la corrupció sistèmica del PP durant la segona etapa de Matas. El cas Mapau o Formentera i també la sorprenent compra com habitatge familiar del casal del carrer de Sant Feliu es conegueren quan encara comandava. Nóos, Turisme Jove, Andratx, Son Espases, Palma Arena, Òpera, Over Màrketing… són alguns dels escàndols que uns anys després ompliren la crònica judicial. El segon benefici era que Rodríguez Zapatero encara gaudia del seu moment dolç a Moncloa.

Armengol no té les cartes guanyadores dels seus antecessors. El càrrec com a presidenta del Congrés dels Diputats és, o hauria de ser, molt institucional, a l’estil Fèlix Pons. Aquesta circumstància obstaculitza el lluïment a la seva circumscripció i guanyar voluntats. Contràriament al que succeïa amb Matas, no podrà inaugurar, posar primeres pedres o prometre cada setmana la caiguda del mannà del pressupost de l’Estat.

Si la legislatura aguanta, la seva dimissió per ser candidata generarà un problema polític entre els socis de la complexa coalició que dona suport a Pedro Sánchez i l’elegí pel càrrec. Un ministre el posa i lleva el president del Govern. Una presidenta del Congrés la voten els 350 diputats de la cambra.

Si Sánchez segueix a Moncloa, sumarà quasi nou anys com a cap del Govern. Probablement, patirà tensions internes amb els socis i atacs continus de l’oposició i dels mitjans conservadors. És difícil que en aquest escenari els electors renunciïn a un equilibri de pesos i contrapesos atorgant tot el poder estatal, autonòmic i municipal als socialistes.

Només li queda un trumfo per a 2027: que el Govern de Marga Prohens i la seva unió amb Vox siguin un desastre sideral. Però aquesta és una valoració que no només depèn de fets objectius, sinó d’emocions difícilment avaluables ara mateix.

Armengol, pel que hem esmentat, però també per raons d’estat i de partit, hauria d’evitar ser un tap per fer una oposició eficaç i pel relleu a la força majoritària de l’esquerra illenca. Després de quatre anys com a presidenta del Consell, altres quatre com a cap de l’oposició al Parlament, onze al capdavant dels socialistes de les Balears i vuit com a presidenta del Govern, ha de cercar un successor o successora. L’après moi le déluge que s’atribueix a Lluís XV de França està massa estès entre associacions i institucions de tota mena. D’Armengol s’hauria d’esperar una visió de futur més àmplia i generosa.