Conselleria de Turisme, més Turisme i esport pel Turisme?

Després de llegir l’entrevista a doble pàgina del passat 24 de setembre en aquest mateix diari a Jaume Bauzà com a cap de la mal anomenada Conselleria de Turisme, Cultura i Esports, com a president d’una modesta entitat d’esport base amb vocació formativa com és el Club Bàsquet Santa Maria, em vaig quedar amb la trista sensació que la tasca que feim a entitats com la nostra és irrellevant per les administracions.

Deslligar esport (i cultura, però aquesta és farina d’un altre costal) de la conselleria d’educació per posar-lo sota el paraigües de turisme té més calat de fons del que pugui semblar i reflecteix ben a les clares una ideologia. A la llarga entrevista de dues pàgines el monotema fou el turisme en totes les seves vessants, només al final se li va demanar quin era el projecte pel que feia a esport (i cultura). No entraré en la qüestió de cultura que poc hi entenc, però atès el maltractament de la llengua pròpia és per estar amb les orelles ben dretes. Pel que fa a l’esport, el projecte sembla centrar-se a potenciar esdeveniments esportius que atreguin MÉS TURISME i en subvencionar clubs esportius, referint-se als clubs professionals, majoritàriament de futbol, per allò de reforç d’imatge que donen a l’exterior (més turisme?).

No és un problema nou ni exclusiu del nou govern. A principis de 2021 ja vaig escriure en aquest diari l’article «l’esport base, la ventafocs amb o sense coronavirus». Semblava que sortint de la pandèmia la gent -i les administracions- haurien obert els ulls davant la necessitat de la pràctica esportiva per a tota la població, molt especialment infantis i adolescents. La seva importància per a la salut mental, i el seu potent poder de transmissió de valors positius i de socialització sana. Descobriment que ja feren fa molts anys als països socialment més avançats com els escandinaus, on l’esport i la cultura formen part del dia a dia del gruix de la població de qualsevol edat i són pilars fonamentals dels sistemes educatius.

Però en un estat com el nostre, líder europeu en xifres de sobrepès, amb alarmant augment dels problemes de salut mental entre el jovent, del sedentarisme i de la dependència de les xarxes socials, es veu que continuem pensant que és més important regar de doblers l’alta indústria de l’esport espectacle, apuntalar el futbol professional com acaparador de recursos, o poder presumir dels èxits de «la roja» que posar uns sòlids fonaments per garantir la correcta formació en valors positius que l’esport base pot transmetre. I dic pot perquè l’esport no transmet valors per sí mateix, ho fan de manera totalment desinteressada o a canvi de minses remuneracions, un esbart d’entrenadores i entrenadors, generalment amb entusiasme i vertader amor per l’esport, però sense mitjans adients ni -a vegades- un nivell formatiu adequat. I aquí és on s’ha de posar el focus: posar en valor la seva tasca, compensar-la de manera justa, i garantir -per a poder exigir- una bona formació a qui tantes hores passa amb els infants. Començar la casa pels fonaments.