Petita gran columna

Assegut al bar davant un tallat cafeïnat llegint el DM de la casa, tot d’una me n’adon que la primera frase de la columna de Matías Estakhànov Vallés, «Que levante la mano...», coincideix quasi literalment amb la que jo escriví temps enrere com obertura d’un article sobre la Colònia de Sant Jordi que deia «Que aixequin la mà...». Idò bé, aprofit l’eventualitat per fer públic el meu elogi, i la meva concordança, de la petita gran columna que dedica a Jorge Javier Vázquez arran de la cancel·lació de Sálvame decretada per Telecinco. Vallés ascendeix el presentador a la condició de monstre de la televisió, el reconeix autor de programes que han fet història i inventa dues genials troballes per definir el seu excèntric estil: «cinisme wildeà» i «telefems intel·lectual». Vaig experimentar un goig quasi malsà quan la columna entra en el món de la competició periodística i el nomena millor entrevistador de la tele per davant del formiguer i d’Évole. No puc estar-hi més d’acord.

Més enllà de la seva formació universitària, producció i llibres, segur que JJM fou tocat per la mà d’algun déu que el permeté oficiar de presentador en els platós de la televisió amb una autoritat, una intel·ligència i una naturalitat, davant milions d’espectadors, com si estàs a casa conversant amb la seva estimada mare. Jo el record de veure’l de vegades en l’antic programa Aquí hay tomate on ja desplegava el seu humor tan fi com punyent, tot preparant-se per ocupar el púlpit més popular, més seguit i més atacat d’Espanya, des d’on ha predicat i comandat l’eixelebrat equip de col·laboradors dels quals sempre fou el cap indiscutible. Un personatge públic com ell, capaç de dir que el seu programa era de rojos i maricons, no ho ha tengut gens fàcil. Serveixi aquesta anècdota per demostrar-ho: L’any 2009, en l’acte de lliurament del premi Ondas al millor presentador que ell guanyà «per la seva brillantor i el seu humor acomplit en un gènere controvertit», un famós company de professió es negà a fer-li l’entrega del guardó.