Uns «Monólogos» per al diàleg i la revolta

El passat dissabte 22 d’abril, vespra de Sant Jordi, la meva parella i jo anàrem a l’Auditòrium de Palma per veure l’obra Monólogos de la vagina, interpretada per Olga Hueso, Rocío Madrid i Albanta San Román. Es tracta d’una divertida i desenfadada comèdia sobre els mites i prejudicis al voltant de l’òrgan genital femení, la primera versió de la qual va ser escrita per Eve Ensler l’any 1996 després d’entrevistar més de 200 dones sobre el sexe, les relacions amoroses i la violència de gènere. Sembla ser que el bessó de l’obra el constitueixen aquestes entrevistes, que començaren com a meres converses casuals amb les seves amigues i en les quals li explicaren vivències o anècdotes que havien sentit contar d’altres amigues, i que al capdavall iniciaren la cadena de relats que va donar origen a la peça teatral.

L’obra és valenta, m’atreviria a dir que fins i tot contemporània, almenys pel que té de retrat d’una generació de dones que varen viure les relacions sexuals i tot allò que concernia el seu propi cos gairebé com un tabú del qual no gosaven parlar. No obstant això hi ha lloc per a la ironia, com ara en la part de l’obra en què es descriuen les «teràpies» tendents a autodescobrir la vagina (és especialment divertida -i significativa- l’escena en què una de les protagonistes relata com el seu novii estava obsessionat «només» en la seva vulva, com si fos una cosa separada del seu ésser com a dona, i clar, el va enviar a filar estopa...), sempre des d’una òptica que m’atreviria a qualificar de feminista pel que té d’empatia i solidaritat amb les dones de tot el món, amb independència del seu origen, raça o religió.

La confirmació de tot plegat va arribar amb la darrera escena, en què Rocío Madrid -que interpretava el paper de vagina- aborda directament i sense embuts el tema de les violacions i les agressions sexuals. Constituí sens dubte la part dramàtica i potser més compromesa de l’obra: després de col·locar sobre l’escenari els noms de desenes de noms de dona, segurament violades o assassinades només pel fet de ser-ho, interpel·là els homes de la sala -i de tot el món- al crit de «¿Dónde coño estáis los hombres?». Ho repetí fins a dues o tres vegades i afirmà que elles, les dones, sempre han estat al nostre costat quan les hem hagudes de menester, i que només exigia reciprocitat, justícia, igualtat i reparació.

Quan s’apagaren els llums i davallà el teló, la primera persona que s’aixecà per aplaudir va ser un home (la gran majoria del públic eren dones, val a dir-ho). No vaig poder estar-me de fer el mateix, d’aixecar-me com si tengués un ressort a les anques i d’emocionar-me davant aquella demanda d’auxili gairebé desesperada, tan desesperada com el clam angoixat de tantes dones vexades per homes als quals massa sovint obviam o fins i tot disculpa’m amb la nostra conducta silenciosa i còmplice.

Suscríbete para seguir leyendo