Això era un Rei

La meva impressió, després que el monarca hagi conferit el títol de ‘reyal’ a l’ ‘Acadèmi de sa Llengo Baleà’ és que aquesta terra nostra, l’illa en altre temps de platges i paisatges agraciats, no té remei. Sempre has d’estar a l’aguait perquè cada dia pot venir d’allà on manco esperes una sorpresa. Quan manco ens ho esperàvem, un dia d’aquesta setmana ens despertàrem amb la notícia de la fantasia reial. Es tractava d’una fantasia solemne, tant que em va descol·locar. (Faig servir la paraula fantasia en el sentit d’estropici, com revela una cançó popular molt coneguda: «Es rector de Sant Marçal / va fer una fantasia / se foradà sa camia / amb sa punta des pardal»). Doncs això: una fantasia. Pens que el monarca també s’ha foradat ‘sa camia’. I què hi farem?, de reis babaus les nostres rondalles en són plenes. Pens ara en aquell rei de n’Espardenyeta, tan betzol. Era un rei que tot el dia guaitava pel balcó i es delitava en veure passar aquella al·lotona que es dirigia cap a l’escola. Era una pintura, blanca i vermella, els cabells rossos... I el rei se la mirava ben arreu, diu mossèn Alcover, «ben casador que anava». Amb la complicitat de la mestra, el rei li va parar una trampa: es vestí com una bubota i s’amagà damunt la sala de l’escola. La mestra hi envià n’Espardenyeta amb l’excusa que anàs a cercar unes tisores i la bubota li donà un retgiró. L’al·lota va saber que era el rei i decidí amagar-se en un racó del palau fins que arribàs la nit i, disfressada de la mort, entrà a la cambra i obligà el rei a menjar-se «set cagaions de ca», per dir-ho així com és, especifica Alcover.

La rondalla continua el relat de les malifetes que el rei i n’Espardenyeta es fan dia sí i dia no, per burlar-se un de l’altre i riure de bon grat. Se’n fan de tota casta fins que arriba un dia en què ella construeix una nina de pedaç i fa creure al rei que és ella en persona. El rei li talla el coll i, en veure l’estropici –la fantasia- que ha fet s’adona que en el fons d’ell mateix l’estimava, a aquella al·lota i se’n comença a plànyer, perquè ha comprès que n’està enamorat. Diu Alcover que «li envestí tal pena i tal esclator de cor que romp en plors com un nin petit». Sortosament no era més que un joc i l’al·lotona surt, amagada que estava davall el llit, i, de tan satisfets que estan tots dos, decidenixen casar-se. Les bones històries, com a les velles pel·lícules de Hollywood, sempre acaben en matrimoni.

El rei plora en veure la fantasia que ha fet i diu: «Mesquinet de mi! Som un ase!, som un porc!, meresc fermar! Però, què he fet?...» Ja m’agradaria que el monarca que ha dotat de reialesa ‘sa Llengo Baleà’ digués com aquell rei de la rondalla: Però, què he fet?

No sé si s’ha adonat de la dimensió de la fantasia. En declarar ‘reyal’ i afiliar diríem l’ ‘Acadèmi’ ha anat contra l’Estatut d’Autonomia, contra la Llei de Normalització Lingüística, contra la Universitat de les Illes Balears, però també contra els sabers filològics d’arreu del món. Contra el món acadèmic d’arreu del món. Què hi farem? Tampoc no hem de fer cas del foc de quatre encenalls.

Seria bo, pens ara, que algú es decidís a fer un estudi sobre la beneiteria dels reis de rondalla. N’hi ha molts. Vull dir que en surten molts, de reis, a les rondalles. A mi el que més m’enamora és aquell rei pare de La princesa bella. És un rei desolat i trist perquè la filla, la princesa, està malalta. Però què li passa?, es pregunta tothom. Debades l’assisteixen els metges més savis. Però què té?

La princesa ha perdut les ganes de riure.

Suscríbete para seguir leyendo