Una vella de quaranta-quatre anys?

Cada 6 de desembre es demanen canvis a la Constitució Espanyola. Podem i els nacionalistes ho fan sistemàticament. Vox deu caminar per la mateixa ruta perquè enguany no han assistit als actes commemoratius que celebra el Congrés dels Diputats.

Aquí, el líder de Més, Lluís Apesteguia, i el diputat Joan Mas, ‘Collet’, consideren «imprescindible» iniciar un nou procés constituent de l’Estatut d’Autonomia i la Carta Magna: «El model actual està caducat. Avui tan sols la població major de 62 anys ha pogut votar» la Constitució espanyola.

Aquests és un dels arguments que utilitzen els partidaris d’una nova llei fonamental. Tenen raó. Té quaranta-quatre anys. Aproximadament el 75% dels actuals espanyols, uns 36,2 milions, no pogueren votar–la el 6 de desembre de 1978. Aquell dia obtingué 15.706.078 vots favorables al conjunt de l’estat (un 91,8% dels emesos). A les Balears introduïren la papereta del sí 450.115 electors. En ambdós casos, l’abstenció estigué entorn del 30%. Realment queden pocs espanyols que votassin el text constitucional. Molt pitjor és el problema dels Estats Units. Allà no en queda ni un d’aquells que el 1789 aprovaren la Constitució. Ni a Noruega, que és del 1814, o als Països Baixos, de l’any següent.

També s’argumenta que és necessari actualitzar alguns aspectes. És ben cert. Hi ha aspectes ridículs com la preeminència de l’home sobre la dona en la successió. De moment no és problema per atzar: Felip V i Letizia Ortiz han tengut dues filles.

També s’ha de perfilar, segons els especialistes, el paper del Senat com a cambra autonòmica. Cal retocar detalls com la denominació que reben les persones amb alguna discapacitat.

Hi ha forces polítiques que volen un canvi molt més radical. Això en democràcia és possible. Es pot qüestionar el model d’Estat. Fins i tot el dret de secessió, com demanen els independentistes.

Però abans d’encetar aquest meló, els ciutadans tenen dret a conèixer algunes coses.

Primer de tot, els partidaris de la modificació haurien d’explicar amb detall la seva proposta. És més, més enllà dels titulars, tenen l’obligaciò de presentar un text complet amb l’objectiu de què es pugui sotmetre a una anàlisi comparat amb la redacció actual i amb altres del nostre entorn. No hauria de succeir com a Xile, on una Constitució molt «avançada» o «radical», segons qui fos l’analista, fou rebutjada pel 62% dels votants. Com explicava molt gràficament un amic: «Vull saber on posen les comes».

El segon punt essencial per a qualsevol canvi és saber quin nivell d’acord s’ha reunit per aprovar–la. Les constitucions són contractes, acords entre parts. Com escriu el preàmbul de l’estatunidenca: «Nosaltres, el poble dels Estats Units, per tal de formar una Unió més perfecta, establir justícia, assegurar-ne la tranquil·litat interna, proveir una defensa comuna, promoure el benestar general i assegurar les benediccions de llibertat per a nosaltres i els nostres descendents, ordenem i establim aquesta Constitució per als Estats Units d’Amèrica». Una declaració poc filosòfica i centrada a aconseguir uns objectius molt concrets que van des del benestar fins a la llibertat.

Un punt més a favor de l’espanyola. Les bones Constitucions són les que s’adapten als temps i la d’aquest país és com un xicle. Si no, el tribunal Constitucional mai hagués pogut dictar que pel confinament durant la Covid s’hauria d’haver decretat l’estat d’excepció i no el d’alarma. I si no s’hagués retirat a algun magistrat progressista, la decisió hauria sigut la contrària.

Suscríbete para seguir leyendo