Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Teresa Mollà

perquè em dona la gana

Teresa Mollà

A eixa gent

Lluís Llach té una cançó al seu àlbum ‘Campanades a morts’ que no puc escoltar sense plorar. Es tracta de la cançó ‘A la taverna del Mar’. Parla d’un vell que es reconeix com a vell i que plora recordant totes les renúncies que va haver de fer de jove pensant que tenia tot el temps al davant. La inconsciència i les renúncies de la joventut pensant-nos immortals.

I plore quan l’escolte pensant en tota la gent que era jove i tenia forces però pocs recursos econòmics que es va passar la vida treballant per posar en marxa un país devastat per la guerra i en mans dels oligarques i de l’Església que marcava les pautes morals.

Unes pautes diferenciades en funció de qui anaven destinades. La por i la repressió per a qui res tenia i es veia amb l’obligació de treballar de sol a sol per a poder menjar, tot i que foren moniatos torrats i d’altres més relaxades per a qui tenia el poder.

I hui, aquella gent que només podia menjar, amb sort, moniatos torrats és gent gran, que ha treballat tota la seua vida aparcant il·lusions, quan no directament assassinant-les, per poder sobreviure. Gent en massa ocasions oblidada i «aparcada» a residències. Gent, a qui una miserable va donar ordre de no portar als hospitals quan la pandèmia va començar, deixant-los morir aparcats, com si es tractara de bèsties, quan en realitat van construir el que hui tenim.

Gent a qui se li ha perdut tot el respecte per ser gent major i amb problemes de salut. Gent que no entén res de digitalització i a qui les administracions ha condemnat encara més a què les gestions, ja de per si odioses, els resulten encara molt més enrevessades.

Com ja no són útils al sistema, com ja no se’ls pot explotar més, més aïna al contrari, són fonts de despeses públiques en pensions (que, hem de recordar que han treballat tota la vida i per tant han contribuït a aquest sistema) i en medicaments perquè la salut no sempre acompanya del tot, doncs els donem de costat.

La falta de respecte social cap a la gent gran s’ha generalitzat de forma alarmant. Ja no els veiem com a font de saviesa. Hem perdut la paciència amb ells per la seua pèrdua de reflexos. En massa casos els veiem i pensem que «només són vells i velles», sense parar-nos a pensar que ho han donat tot i més perquè hui puga’m tindre un estat de benestar mitjanament acceptable.

Molta gent van donar fins i tot la seua vida perquè hui en dia, un acte tan senzill i tan important com el d’anar a votar, encara que siga un vot nul o en blanc, fora possible. Van construir la imperfecta democràcia en la qual visquem. Van ser elles i ells qui ho van fer.

Continue escoltant aquesta cançó de Llach i plorant perquè els hi devem tantíssim....que mai, insistisc, mai, els ho podrem pagar.

Només puc, des d’aquesta columna, donar les gràcies a totes aquestes persones conegudes i desconegudes que ho van fer possible.

I, al mateix temps, demanar-los disculpes, personal i col·lectivament, pel mal que ho estem fent amb elles i ells.

De tot cor, gràcies i moltes disculpes pel mal que ho estem fent socialment.rit interdum egestas.

Compartir el artículo

stats