Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Teresa Mollà

Perquè em dona la gana | Ho pagaran

Diumenge passat va concloure el 40 Congrés del PSOE a València. No conec les grans línies polítiques aprovades. El que sí que conec és el treball previ que les dones feministes del PSOE han fet amb temes com la necessitat de l’abolició de la prostitució, els ventres de lloguer i l’autodeterminació de gènere registral.

Al final, el partit es va posicionar tímidament davant els dos primers temes en el sentit que les feministes demanaven, i en el tercer els van girar l’esquena. Crec que no han mesurat les conseqüències que aquesta decisió pot tindre en un futur molt pròxim. I no parle de convocatòries electorals. Parle de la gran manifestació feminista que s’ha convocat per al dissabte vint-i-tres d’octubre a Madrid.

En aquesta manifestació s’escoltaran prou consignes contra el Govern de l’Estat que, amb les seues postures neoliberals davant i anti solidàries amb els drets de les dones, obre la porta a la pèrdua de molts d’aquests drets aconseguits pel feminisme històric. I el que encara és pitjor, a l’esborrat del subjecte polític de les dones amb tot el que això representa.

Aquests dos partits, primer Podemos amb el Ministeri d’Igualtat al seu front i ara el PSOE, no han entés que el que les feministes reclamem no és altra cosa que el manteniment dels nostres drets com a dones i que se’n puguen aconseguir altres. No volem eliminar cap dret d’altres col·lectius. Ben al contrari, en la mesura que s’aconseguisquen més drets de ciutadania i per a tota la ciutadania, més rica serà la nostra democràcia. Però el que no és presentable des de cap òptica és que l’augment de drets d’un col·lectiu signifique la pèrdua de drets de més de la meitat de la població.

Ahir Podemos i Izquierda Unida amb l’expulsió del partit Feminista de la coalició estatal i hui el PSOE han traït al moviment feminista. I cal dir-ho.

Hui, mentre escrit açò em sent molt dolguda, molt. I em sent així perquè quan ens demanen el vot, els haurem de recordar aquesta traïció i tot el que això comporta.

I em sent trista, perquè l’esquerra vertadera, la de defensa dels drets de les persones més vulnerables i oprimides, està desapareguda dins d’una escalada per veure qui es converteix en més xupiguay, més neoliberal i més fidel servidor dels mandats d’una teoria que divideix i oprimeix individualment però recolzada per molts interessos econòmics darrere. I no tots, ni sempre, són confessables.

El dissabte, dia vint-i-tres d’octubre, haurem d’alçar la veu perquè la nostra ràbia per la traïció rebuda s’escolte alta i clara. Perquè la nostra tristor es convertisca en ràbia i per demostrar que amb els drets de les dones no s’hi juga com ho estan fent tots els partits polítics que, una vegada més i tots ells, han demostrat que estan en mans d’un patriarcat ranci que practica el masclisme i la misogínia sense escrúpols. I ho pagaran tant els de la dreta, com els que s’anomenen d’esquerres i giren l’esquena a les dones.

Compartir el artículo

stats