Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Sebastián Frau

L’Obra Cultural Balear(o la imprescindible presència)

Joan Miralles Plantalamor. B. Ramon

El proper 24 de febrer està previst que es duguin a terme eleccions a la Junta Directiva de l’Obra Cultural Balear (OCB). Que només s’hi presenti una única candidatura, la que encapçala el sociòleg i professor Joan Miralles Plantalamor (Montuïri, 1976), que ja veurem amb quines propostes ho fa i quines expectatives genera, no hauria d’impedir atorgar a les eleccions la transcendència que tenen. Transcendència que deriva, per un costat, del fet que la nova junta inauguri una etapa en la qual serà imprescindible que maldi per analitzar amb rigor la realitat complexa, canviant i decebedora del país sobre el qual ha d’actuar (per tant, no del país que teníem anys enrere, sinó del país que tenim ara). Per un altre costat, les eleccions transcendeixen perquè l’OCB, agradi molt, poc o gens —això va per barris—, és una entitat carregada d’història viva que ha fet una tasca imprescindible en pro del (re)trobament dels illencs amb la llengua i la cultura pròpies. Imaginar per un moment què hauria estat de la llengua catalana entre nosaltres sense la feina feta per l’OCB els darrers seixanta anys, esgarrifa. Serà millor no pensar-hi.

Dignificar la llegua catalana, reivindicar-la, expandir-la, fer el que sigui possible perquè tothom la senti seva i perquè arribi a assolir un ús normal en tots els àmbits de la quotidianitat, heus aquí el projecte del passat, el present i també el futur de l’entitat. La majoria del temps, per descomptat, l’empresa ha estat executada amb mitjans materials escassos, gairebé precaris, però això no ha estat un obstacle perquè l’OCB tingués, per moments, una notable presència pública i gaudís d’un alt reconeixement social. Encara que no sempre —o gairebé mai— l’altruista i duradora tasca hagi merescut un consemblant grau de reconeixement i recompensa de part de les administracions. En sentit divers, ha estat precisament aquesta capacitat d’incidència i d’actuació social allò que, en determinades èpoques d’un passat no tan llunyà, provocà que l’OCB fos vista des del poder polític com un cos molest i fins i tot hostil mereixedor de ser menystingut o, en darrer extrem, anorreat.

Si considerem que l’OCB fou fundada l’any 1962, sota el franquisme, a iniciativa del filòleg ciutadellenc Francesc de Borja Moll, un dels incommensurables gegants de la nostra cultura que mai no serà prou lloat, tindrem un idea de la càrrega enorme de responsabilitat que el seu llegat comporta. Càrrega que des de la presidència de l’entitat han assumit en diferents èpoques prohoms de les lletres i/o de l’activisme social, com, posem per cas, Climent Garau, Josep Maria Llompart o Antoni Mir, sense anar més lluny. En conseqüència, tocaria que l’Obra Cultural Balear no fos contemplada amb displicència per ningú, ni pels amics ni pels no tan amics. I des de les instàncies públiques, siguin quines siguin les sigles que eventualment ocupin el poder, l’entitat hauria de ser vista com la prestadora d’un servei públic benèfic i imprescindible per a tota la col·lectivitat. Aquesta probablement seria la perspectiva correcta: que l’Administració reconegués a l’OCB la feina feta i, alhora, li donés un impuls generós per continuar-la i millorar-la cada dia.

Així doncs, a partir del dia 24 d’aquest més de febrer una nova junta directiva regirà l’OCB. La presidirà Joan Miralles, un doctor en Sociologia, amb especialització en els camps del màrqueting, la publicitat i el turisme, i professor d’un institut d’educació secundària i de la UIB. De Miralles, en comptes de destacar-ne la notable preparació acadèmica i l’específica experiència laboral com a gestor d’entitats, algunes de les quals culturals, se n’ha remarcat a estones que té antecedents polítics partidistes (antic militant del PI). Com si això hagués de desmerèixer els seus valors i hagués d’implicar la caiguda irremeiable de l’entitat en no sabem quin abisme.

Al respecte, serà bo recordar que l’OCB mai no s’ha adherit a cap visió partidista i res no indica que ara aquesta praxis hagi de canviar, perquè hi ha molt en joc. Des de sempre ha hagut de tocar, això sí, a les portes de les institucions per reclamar actuacions que consonessin amb el seu objecte social, però no ha tocat ni hauria de tocar mai a les portes dels partits (de cap partit). La seva política, per usar un terme convencional entenedor, ha estat —i hauria de continuar igual— la defensa a ultrança de la llengua catalana i la cultura del país manés qui manés en cada moment. Com és obvi, en aquesta pràctica ha coincidit ideològicament amb uns partits i ha divergit d’uns altres, però aquestes convergències o divergències indiquen allò que indiquen, i res més. En cap cas impliquen ni submissions, ni dependències, ni irresolubles trencaments fins al final dels dies.

Al cap i a la fi, com que la llengua és un projecte col·lectiu, allò que importarà és que el nombre més gran possible de ciutadans la sentin seva i la facin servir pertot, en qualsevol situació. Ens caldrà observar els nous temps que s’obren a l’OCB, els projectes i les realitzacions —fins i tot, els detalls de cada cosa— que l’entitat exposarà i engegarà d’ara endavant. Si s’aconseguissin les fites, mai no reeixides del tot, d’augmentar exponencialment l’afiliació de nous socis i millorar la comunicació, el prestigi i la presència social de l’entitat, l’impuls decidit que les instàncies públiques han de prestar a la causa seria una conseqüència tan desitjable com inevitable. Que tots plegats ho veiem.

Compartir el artículo

stats