Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Joan Riera

TEMPUS EST IOCUNDUM

Joan Riera

De Nico Rost a Albert Camus

Llegesc el diari i estic obligat a mirar de reüll mitja dotzena de pàgines sobre la Covid. Prem el botó d’IB3 al comandament a distància i veig en un mateix informatiu Patrícia Gómez, consellera de Salut; Antoni Oliver, cap de microbiologia de Son Espases, i la responsable i diversos sanitaris de l’UCI de l’hospital de Son Llàtzer. Tot amanit amb dades de milers de contagis de la variant òmicron.

Si canvii de canal cap a TV3 o Televisió Espanyola, dediquen al virus un mínim de deu minuts a cada edició dels seus telenotícies. A les privades no hi ha una millora substancial. Ben al contrari, les coses poden empitjorar, amb presentadors reconvertits en telepredicadors. I són més insuportables els metges com César Carballo, que sempre sembla saber tot el que cal fer, sense tenir en compte que les bones paraules no són el mateix que els bons fets.

Mentre escric, a Ràdio Nacional d’Espanya a Balears parla Maria Eugènia Carandell, directora d’Assistència Sanitària del Govern. Li demanen sobre incidència, dosis, passaport Covid… Més del mateix, per molt que Carandell sia una gran comunicadora.

Tot m’adreça cap al llibre de Nico Rost Goethe a Dachau. Rost (1896–1967) nasqué a Holanda i fou escriptor i periodista. El 1923 s’establí a Alemanya. Deu anys després fou detingut pel règim hitlerià acusat de ser «amic dels jueus». Alliberat setmanes després, s’establí a Brussel·les. Treballà en una editorial que publicà llibres d’autors perseguits pels nazis com Joseph Roth, Stephan Zweig o Arthur Koestler.

Quan les tropes de la Wermarcht envaïren Bèlgica i Holanda, es convertí en un dels homes més cercats per la Gestapo. El juny de 1944 ingressà al camp de Dachau, on romangué pres fins que els americans l’alliberaren l’abril de 1945.

Goethe a Dachau és un llibre en el qual conta la seva dramàtica experiència. És diferent d’altres testimonis de supervivents. Rost se centra en els seus pensaments, lectures i debats filosòfics. Una de les conclusions que treu de la seva experiència és aquesta: «Qui parla de fam acaba tenint fam, i els que parlen de la mort són els primers que moren. Vitamina L (literatura) i vitamina F (futur) em semblen les millors provisions».

Tal vegada la recepta de Rost no servesqui absolutament per la Covid. És probable que encara que en deixem de parlar, continuï causant angoixa entre milers de persones, minvant les relacions socials i colpejant l’economia. Això sí, els ciutadans pregam perquè ens donin una dosi de vitamina N (normalitat), que ens alliberi de les penes dels darrers dos anys.

El problema és que els humans necessitam un malson per despertar de l’anterior. Si el virus deixa d’ocupar la superfície més gran o més minuts als mitjans d’informació, serà perquè sonen tambors de guerra devers Ucraïna. Vladímir Putin sembla olorar debilitat en Joe Biden.

Ens tranquil·litza pensar que ens trobam davant una disputa de paons mostrant les seves plomes per demostrar quin és el més formós. Però la història està farcida d’exemples de conflictes bèl·lics que han començat per un no res. La I Guerra Mundial esclatà per l’assassinat de Sarajevo, però la flama s’estengué per la complexitat de les aliances entre les potències de l’època. I això que tres dels caps d’Estat que iniciaren la guerra –el kàiser Guillem II, el tsar Nicolau II i el britànic Jordi V– eren cosins i descendents de la reina Victòria d’Anglaterra.

No ens confiem. Quan algú mostra els seus atributs –canons, tancs o míssils–, sempre pot tenir ganes d’usar-los. Albert Camus escriví als seus Carnets de setembre de 1939, quan esclatà la II Guerra Mundial, aquesta advertència: «El començament de les guerres és semblant al principi de la pau: el món i el cor els ignoren».

Compartir el artículo

stats