Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Joan Riera

Tempus est iocundum

Joan Riera

Cuba, entre la ideologia i la cartera

Cuba és una dictadura. Un estat de partit únic que utilitza la policia i els comitès de defensa de la revolució (CDR) per mantenir-se en el poder des de fa seixanta anys. L’argumentari per amagar la incompetència de Fidel Castro, Raúl Castro i Miguel Díaz Canel es manté inalterable d’ençà que fa quasi quatre dècades vaig visitar l’illa. Tot el que no funciona, totes les mancances, són culpa del bloqueig nord-americà.

El país caribeny té un règim no democràtic, per emprar l’expressió suau de Pedro Sánchez. Els governants no són escollits pel poble en eleccions lliures, el poder judicial està sotmès a l’Executiu i el parlament té com a primera i quasi única funció aclamar el líder.

Xina també és una dictadura. Allà, en paraules del dissident i escriptor Lin Xiaobo, «els comunistes xinesos han abandonat la seva ideologia, centren la seva atenció en l’economia, tractant d’unir-se al moviment de la globalització… Però en política interior volen protegir el seu règim dictatorial per tots els mitjans possibles». La dictadura del proletariat encobreix la tirania d’una minoria.

Aràbia Saudita, Qatar, els Emirats Àrabs, Veneçuela, Guinea, Líbia (la del Gaddafi i la d’avui), l’Iran, Bielorrússia… també són règims dictatorials. Al mateix temps que alguns són beneïts per la dreta espanyola, l’esquerra les maleeix. Aràbia o Qatar agraden als conservadors i són la diana de crítiques ferotges de Podem per la relació de Joan Carles I amb les cases reials del petroli. I a l’inrevés, els podemites defensen la dictadura veneçolana de Nicolás Maduro, que treu del solc als populars. Xina és l’excepció que té cera del Corpus dins tot l’espectre polític. La raó és senzilla: el negoci és el negoci.

Cuba genera una esquizofrènia severa als espanyols en general i als mallorquins en particular. Les manifestacions dels ciutadans farts de l’escassesa de béns de primera necessitat han dividit els dos partits del Govern central i causat amnèsia dels anys del PP en el poder. Podem nega que a l’Havana hi hagui una dictadura, la nova ministra portaveu no gosa pronunciar la paraula, el president agafa la via intermèdia: «No es una democracia». És com injectar un placebo a un malalt terminal. A l’altre costat, Pablo Casado exigeix cada dia una condemna de la dictadura cubana, oblidant que José María Aznar i Mariano Rajoy també havien de posar molta vaselina a les relacions amb la dictadura hereva d’una altra dictadura, la de Fulgencio Batista.

Mallorca és l’exemple local que permet demostrar la complexitat de les relacions espanyoles amb Cuba. Existeix un element emocional. L’illa fou la darrera colònia dels temps imperials. La Guerra de Cuba, amb els seus protagonistes mallorquins ha estat ben present en la memòria de vàries generacions, en les dites populars («Això és l’Havana!») i fins i tot en la música. Batabanó és una ciutat amb llinatges mallorquins a cada carrer.

Les fotografies de Gabriel Escarrer Julià amb Fidel Castro són la fita fundacional de l’Imperi hoteler Sol, avui Melià. Un camí que després seguiren altres cadenes mallorquines com Iberostar, Be Live, Barceló, Blau Hotels o Roc Hotels. Cap d’elles és sospitosa d’esquerrana, ben al contrari, Escarrer celebrà públicament el triomf de Jaume Matas el 2003 i Simón Pedro Barceló fou senador del PP en la seva joventut. Més de seixanta hotels són gestionats a mitges entre empreses estatal-comunistes cubanes i les capitalistes mallorquines. Els hotelers mallorquins sempre es mostraren més preocupats per Donald Trump o per la llei Helms-Burton, que volia castigar els seus negocis, que pels drets humans dels ciutadans sotmesos al règim castrista.

L’empenta dels hotelers mallorquins arrossegà desenes d’empreses auxiliars o d’activitats no turístiques cap allà. Fabricants de bufets, elèctrics, sabaters. Fou un empresari mallorquí qui introduí a l’illa les màquines per vendre el símbol de l’imperialisme ianqui: la Coca Cola.

Cuba és una dictadura. Ferotge com la de Franco contra els dissidents. Cruel com tots els règims autoritaris. Però, pels mallorquins en particular i els espanyols en general, és alguna cosa més. Té a veure amb els sentiments, però també amb la cartera. Sobretot amb la cartera. Convé que els futurs governants espanyols ho tenguin en compte. O fan caure el règim o hauran de conviure amb ell.

Compartir el artículo

stats