Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Sebastián Frau

Kosovo (versus esp)

Una vegada més, el procés català adreçat a decidir lliurement el futur de Catalunya com a nació ha condicionat —i ho fa d’ençà d’una dècada llarga— la política espanyola. D’exemples, tants com en vulguem. El darrer, el lamentable —lamentable per grotesc— tractament informatiu i institucional que ha merescut per part de les instàncies oficials espanyoles l’enfrontament recent de la selecció espanyola de futbol amb la consemblant de la República de Kosovo. Els fets són ben coneguts perquè han voltat arreu. Resultà que en la transmissió del partit els comentaristes de TVE foren obligats a referir-se al rival d’Espanya amb ridículs subterfugis que evitessin tractar-lo com un igual, com haurien fet amb l’equip de qualsevol altre país (Itàlia, França o Suïssa...). Les prevencions al respecte arribaren a un tal paroxisme que el rètol de la retransmissió fou manipulat —no era l’estàndard que proporciona la UEFA— i Kosovo aparegué escrit en lletres minúscules (kos) per tractar així de menystenir, per mitjà de l’ús pedestre de l’ortografia, el significat i el valor de la cosa.

Vegem l’explicació —que no pas la justificació— de tot plegat. S’esdevé que la República de Kosovo s’escindí de Sèrbia i es proclamà, de forma unilateral, un estat independent l’any 2008. Des de llavors, Espanya no li ha reconegut pas mai aquesta qualitat d’estat. Sí, per contra, que ho han fet potències tan significades com els EUA i la majoria dels estats de la Unió Europea (tots excepte cinc), així com la meitat aproximada dels estats del món. És cert que Kosovo no ha estat admès encara com a membre de l’ONU perquè Rússia i la Xina —en la mateixa línia d’Espanya però per diferents motius— han vetat el seu ingrés fent ús del dret que tenen en tant que membres permanents del Consell de Seguretat. Per tant, Kosovo no és membre de l’ONU, ben cert, però alhora ha ingressat en una diversitat d’organitzacions internacionals emparada en el fet de ser un estat.

I en aquest sentit cal significar, per contradir allò que algun membre del Govern d’Espanya va dir sense gaire coneixement de causa, que la condició d’estat és dissociable de la pertinença a l’ONU com a membre de ple dret. És a dir i per tractar d’explicar-ho millor: si l’ONU t’admet en el seu si, la condició d’estat és irrefutable. Però que no hagis estat admès, no significa que no la posseeixis o no la puguis posseir. O dit d’una altra manera: ser membre de l’ONU és una condició suficient, però no necessària o imprescindible. En aquesta matèria opera, sobretot, el reconeixement dels teus congèneres, la seva aquiescència, més que no pas l’admissió com a membre de l’ONU. Val a dir-ho: una col·lectivitat organitzada, amb una estructura o entramat burocràtic i legal que s’imposa coactivament sobre una població i un territori delimitat per unes fronteres, vet aquí un estat al qual només —només!— li mancarà el reconeixement internacional d’un nombre d’estats que quantitativa i/o qualitativament siguin destacables.

Una altra precisió paral·lela en la mateixa direcció: l’ONU no equival a la comunitat internacional d’estats (convé distingir ambdues idees). Per un costat, la comunitat internacional és quelcom amb un cert component eteri —que no reclama adscripcions formals ni actes declaratius explícits de ningú, ni pagament de quotes...—, a la qual pertanyen de forma tàcita tots els estats del món sense necessitat de proclamar-ho. Per l’altre, l’ONU és una organització legal i formal que ha de voler admetre l’estat en qüestió en el seu si. Per això, tots els estats del món s’integren dins la comunitat internacional, però no tots els estats són membres de l’ONU, perquè per ser-ho necessitaran un acte d’admissió.

Amb tot això que precedeix, és Kosovo un estat? Sens dubte que ho és. O, altrament, hauríem de creure que els EUA, la gran majoria de països de la UE i la meitat, si fa no fa, dels estats del món mantenen relacions diplomàtiques amb un estat que no existeix. Aleshores, ens hauríem de demanar la raó de fons que impedeix que Espanya reconegui un estat constituït a si mateix de forma unilateral. Aquesta raó de fons es diu Catalunya. Es tractaria —es tracta— d’impedir que l’eventual reconeixement de Kosovo pogués servir de precedent dins els propis dominis de l’Estat espanyol. En aquest punt convé també aturar-se per posar en relleu que el reconeixement pot venir d’actes explícits —la manifestació en aquest sentit dels responsables governamentals o l’enviament d’ambaixadors al nou estat, per exemple—, però també d’actes implícits o tàcits. Entre els quals actes tàcits Espanya ha entès que hi seria la designació pels comentaristes del partit de futbol —que es retransmetia a través de la TV pública, no ho oblidem— de la República de Kosovo pel seu nom (i en les lletres majúscules). I per això mateix ha defugit de fer-ho.

Però en aquest joc maldestre de tractar d’evitar allò que és inevitable —a saber: que la comunitat internacional acabi per admetre universalment la declaració unilateral de Kosovo com a sistema vàlid per constituir-se en estat independent— Espanya ha incorregut en una doble errada concatenada. La primera ha estat desconsiderar el fet que si Kosovo era el seu rival en un partit oficial de classificació per al campionat d’Europa de seleccions era perquè feia part, com a membre, d’unes federacions internacionals —la UEFA i també la FIFA— en les quals també s’integra Espanya i que, llevat de poques excepcions, només admeten federacions esportives d’àmbit estatal (per això, verbigràcia, no accepten ni Catalunya ni Euskadi: perquè no són estats).I la segona de les errades d’Espanya: si l’entestament a evitar el reconeixement tàcit de Kosovo era tan radical, allò que era procedent era negar-se a jugar el partit i assumir-ne les conseqüències, perquè el mer fet de jugar-lo ja implicava —com implica— una mena de reconeixement implícit. Es vulgui o no.

Tanmateix, tornem al punt de partida. Era allò que la qüestió catalana condicionava sense remei —sense remei democràtic que s’albiri— la política espanyola. La qüestió catalana que, al cap i a la fi, no és res més que la voluntat de decidir la pertinença o l’escissió d’Espanya. En efecte, aquest anhel ha posat de cap per avall l’Estat sencer en descobrir les enormes mancances del sistema polític espanyol, visceralment incapaç d’integrar com a valor la dissidència (la presó i la repressió són les seves respostes). L’Estat fosc o profund —al capdavant del qual hi trobem el monarca— ferma l’entramat en una hibridació ferrenya entre els diferents poders. Tot plegat per constituir com una mena de carcassa buida que es vesteix formalment de democràcia però que alberga poca cosa més que un sistema estructuralment procliu a l’autocràcia i a la laminació constant i progressiva de les llibertats.

Compartir el artículo

stats