El passat dia 11 de desembre es va aprovar al Parlament la llei de Camins Públics i Rutes d'Interès Excursionista, que de principi havia de tenir àmbit mallorquí, però que després es va estendre a Menorca. És aquesta una llei que té una importància que va molt més enllà de l'excursionisme, ja que afecta a altres terrenys, com pot ser l'agricultura, el turisme, la propietat privada o la caça entre d'altres. Però el que vull tractar a aquest article no té relació a cap dels camps esmentats, dels quals ja se'n ha parlat, ja que jo no sóc pagès, turista, propietari o caçador, com tampoc comentaré l'articulat. Per una banda faré esment de forma genèrica a l'ànima de tota llei, i per altra banda de com pot afectar a l'excursionisme.
Per començar, i no creiem descobrir res extraordinari, pensam que tota llei que tingui intenció de tenir recorregut i no acabar així com acaba la legislatura, ha de comptar amb dos elements bàsics: consens i dotació econòmica. Del consens ja sabem que no el té, ja que almanco algun partit de l'oposició ja ha previst que, en cas de governar, derogaria la llei. Però pel que hem vist aquests mesos als medis de comunicació, tampoc sembla que compti amb el consens dels propietaris afectats, i tampoc estic molt segur que compti amb el dels pagesos ni amb el dels caçadors, justament bona part de la gent que viu en primera persona l'afectació de la llei de camins.
Pel que fa a la dotació econòmica, tampoc sembla que s'hagi previst un fons per totes les despeses originades de l'aplicació de la llei. Com a molt es passa el tema als ajuntaments els quals, vulguin o no, s'hauran de fer càrrec d'unes partides que difícilment podran cobrir: manteniment de camins, expropiacions, denúncies pels vianants que han sofert algun tipus de contratemps als camins municipals, recompenses pels "caçadors de camins públics", etc. Ens ve al cap ara mateix l'ajuntament d'Escorca, el qual, amb els pocs recursos que compta, haurà de fer front a les despeses que suposen tenir una quantitat immensa de camins que són l'esbarjo de cap de setmana de molts de mallorquins. Però tot això sembla que no importa, atès l'aplaudiment amb el que es va celebrar l'aprovació de la llei al parlament. Probablement a bona part de la classe política li és necessari rodar més sovint pels camins que volen legislar, i no volem dir anar a fer una volta sota les càmeres, sinó posar-se les botes i sortir a caminar de bon de veres.
Però anem al tema de l'excursionisme. La llei s'ha venut com a l'eina per recuperar aquells camins públics que, per una raó o altre, han deixat d'esser-ho. Està clar que si un camí és públic, és públic i punt. Però també és cert que hi ha gent que no ho creu tan evident quan hem viscut molts d'episodis de personatges molt "vius" que, aprofitant-se de la deixadesa institucional s'han fet amb camins públics, i està ben clar que això no es pot permetre. El que no està tan clar és que per arreglar aquests casos, totalment il·legals, sigui necessària una llei.
Però el problema no està tant a la part dels camins públics com a les rutes d'interès excursionista. En la primera es poden discutir articles, però la realment perillosa és la segona. Sota la denominació de rutes d'interès excursionista s'inclouen tota mena d'itineraris que, en virtut de la llei, poden ser convertits en camins públics a criteri dels ajuntaments o del Consell corresponent i això ens hauria d'omplir de goig als muntanyencs i excursionistes. Però aquest fet té una doble lectura.
Els illencs tenim la nostra forma de gaudir de l'entorn. No ens agraden les restriccions ni les prohibicions. Per aquesta raó anem on volem a viure la natura i sabem com fer-ho. La llibertat que ens dona ser dels pocs que visitam determinats indrets de les nostres illes és un dels comptats elements que ens queden d'una qualitat de vida que es va diluint amb el temps. El que no ens agrada és trobar tracalades de gent, ni que ens diguin si podem anar o no a pujar la muntanya que volíem, i aquest és, amb molta probabilitat, el futur que ens espera amb les rutes d'interès excursionista. No debades avui ja hi ha llocs amb numerus clausus com els torrents de la serra de Tramuntana. No oblidem que bona part dels itineraris susceptibles de convertir-se en públics (quan no ho havien estat mai) discorren a l'interior d'espais naturals protegits.
A ningú l'escandalitza la massificació a s'Arenal de Palma, però si a s'Arenalet d'Albarca. Als camins passa el mateix, ningú s'escandalitza si troba molta de gent (sobretot turistes) al camí de s'Arxiduc però sí ho fa si se'ls troba a la muntanya de Montcaire. La gent que necessita camins públics i senyalitzats ja té el seu terreny de joc. Perquè no ens deixen als illencs els nostres racons on sols nosaltres sabem on són i com anar-hi?
Per fer-ne un símil, la costa mallorquina, abans paradisíaca (en tinc records infantils), s'ha convertit en territori comanxe. I amb aquesta llei s'està traslladant el mateix plantejament a l'interior, el poc que queda de la Mallorca que va captivar tanta gent d'arreu del món. Si qualsevol itinerari es converteix en camí públic, i això és possible amb la llei a la mà, tot això també desapareixerà. En benefici de què? Si l'excusa és la desestacionalització, i això no consisteix en repartir el turisme al llarg de l'any sinó en perllongar el bullit estiuenc els dotze mesos, ja estam ben arreglats.
Sentim massa sovint el mantra de que vivim del turisme, quan en realitat del que vivim és del nostre privilegiat medi natural. El turisme n'és sols una conseqüència. Però lluny d'entendre aquest fet, ens obsessionam en posar a la venda tot allò que ens fa sentir privilegiats de viure a una terra d'una bellesa extraordinària. Això ja ha passat a la costa. No és necessari que l'interior de les illes, el reducte del que érem, també acabi igual. Si bé és ben cert que s'ha de lluitar amb totes les eines a l'abast per retornar a la titularitat pública aquells camins públics que varen ser usurpats per gent sense escrúpols, també creiem que és ben cert que tota la part de rutes d'interès excursionista sobrava a una llei que, pensam, es va fer de bona fe.
Els habitants de les illes hem viscut durant molt de temps a un paradís en el que no importava tenir mots de diners per gaudir de la vida. Un paisatge i un clima privilegiats ens permetia sentir-nos bé. L'egoisme d'uns quants (ben mallorquins) van acabar amb tot això a la costa i ara, amb aquesta llei, es trasllada el merder a l'interior.
* Membre del Consell Econòmic i Social (CES)
