En un article signat pel cronista oficial de Palma s'aboca tota una informació, al meu parer, esbiaixada, sobre el que veritablement va motivar la resistència dels mallorquins a la dominació borbònica. Una versió en la que floreix tot allò que la historiografia oficial d'encuny espanyolista ha tractat de presentar: la guerra de Successió com un conflicte estrictament dinàstic. Un conflicte que tindria per actors Felip d'Anjou i l'arxiduc Carles d'Austria. L'autor fa una crítica a les recents publicacions d'autors locals que presenten el regne de Mallorca com poble sobirà, negant, tàcitament, tal sobirania i clou dient que la història ha de servir per a unir els ciutadans i no per a enfrontar-los. Sens dubte tot un missatge moral i polític d'un determinat signe, ja que ningú, amb un poc de seny pot estar en contra. Però, unir no significa restar sota el jou d'una altra poder o cultura, sinó respectar-la en igualtat de condicions, i això, és l'essència de la democràcia.

Eren els habitants de les illes sobirans abans de 1715? Les institucions autònomes, en el cas del regne de Mallorca, eren constituïdes pels sis jurats de la ciutat i regne i el Gran i General Consell, organisme polític, col·legiat i deliberant en el qual intervenien tots els estaments representatius de la societat mallorquina (excepte els eclesiàstics, que, normalment, no contribuïen a les càrregues públiques). Cavallers, ciutadans, mercaders, menestrals i una delegació de la part forana formaven l'univers de l'assemblea que decidia per majoria de vots sobre les qüestions que afectaven el bé públic del regne.

L'autor de l'article citat, confon, deliberadament o no, el lector quan diu que els austracistes defensaven el català i els filipistes el castellà. El que es va defensar contra l'absolutisme centralitzador de Felip V fou el manteniment del patrimoni constitucional del regne contra una monarquia de dret diví que sols reservava als seus súbdits la clemència. Citaré un de tants exemples de la gelosia amb què les autoritats regnícoles preservaven el seu patrimoni constitucional. Joan II, rei d'Aragó, el 20 de setembre de 1460, consolidava l'atribució que atorgava al Gran i General Consell de Mallorca la facultat de reclamar i no obeir allò que manés el rei contra les franqueses del regne.

Què és el que va seguir a la conquesta borbònica a partir de juliol de 1715? L'abolició de les seculars institucions d'autogovern mallorquines: el Gran i General Consell, fou suprimit, així mateix, el Consell del Sindicat de les viles, la Cort del batle de Mallorca... Tot plegat originà un complet desgavell administratiu, també en l'aplicació de la justícia. El regne de Mallorca sobirà en la gestió dels seus recursos econòmics i amb un quadre administratiu adequat a la seva peculiar estructura territorial fou convertit en una capitania militar de província, governada per un comandant general i una Reial Audiència de matriu castellana (el Consell d'Aragó havia estat suprimit el 1707).

"Si a tot aquest estat de coses que produí la nova concepció absolutista del poder i els Decrets de Nova Planta, certa historiografia ho considera "modernitat" caldria recordar que el mateix poble francès, al llarg del mateix segle, guillotinà el paradigma d'aquesta "modernitat" en la figura del seu rei, Lluís XVI".

A la dominació política ve seguir l'espoli fiscal: la conversió de prop del 70% dels impostos municipals, en drets reials, és a dir, doblers que abans revertien a la mateixa illa, ara farien un viatge d'anada però de tornada. El volum d'aquests ingressos a la Corona, 44 anys després de la incorporació de Mallorca i Eivissa a monarquia borbònica, s'havia gairebé quintuplicat.

L'any 1819 l'espoli havia assolit proporcions alarmants. Un diputat advertia en relació a Mallorca:"La pobreza ha ido en tal aumento, con una proporción tan espantosa, que ni los apremios, ni los ejecutores ni la bayonetas podran sacar ya un maravedí de estos pueblos".

Si a tot aquest estat de coses que produí la nova concepció absolutista del poder i els Decrets de Nova Planta, certa historiografia ho considera "modernitat" caldria recordar que el mateix poble francès, al llarg del mateix segle, guillotinà el paradigma d'aquesta "modernitat" en la figura del seu rei, Lluís XVI.

*Historiador i president d'Esquerra Republicana-Illes