Les causes individuals de les vocacions molt sovint són inescrutables. Ho són menys les col·lectives, aquelles que constitueixen el substrat de les decisions personals. Consider que d´aquestes n´hi ha quatre que expliquen el perquè, en els darrers anys, siguin molts, moltíssims, els joves que volen estudiar de mestre. La primera: és una professió que a casa nostra gaudeix „en contra del que pensen els propis mestres„ d´un molt elevat prestigi social. La segona: els mestres „segur que també en contra del que ells creuen„ perceben un sou considerablement superior al d´altres col·lectius professionals amb estudis semblants. Tercera causa: la carrera de mestre no és „diguem-ho així„ especialment difícil i es pot cursar a molts „en la meva opinió, a massa„ indrets. Quart factor: fins ara, la inserció laboral dels mestres ha estat elevada i les seves condicions laborals són relativament bones. D´aquests quatre factors mostraré algunes de les evidències empíriques que hi ha.
Un estudi recent que evidencia el prestigi dels mestres es va publicar encara no fa un any i recull l´opinió d´una mostra representativa de la població espanyola d´entre 18 i 75 anys. Presentaren als enquestats un llistat de 100 ocupacions i se´ls demanà que les puntuassin de 0 a 100 segons els prestigi o consideració social que els atorgaven. La puntuació mitjana per al professorat de primària fou de 68,2. Només nou professions obtengueren puntuacions superiors a les d´aquests docents.
En altres països també aprecien els seus mestres, però és a Espanya on obtenen una major puntuació. Així ho assenyala un altre estudi també publicat l´any passat. En aquest cas, les dades foren obtengudes mitjançant enquesta a 15.000 persones de 18 i més anys de 10 països europeus. Entre les qüestions plantejades n´hi havia una per mesurar la confiança dels enquestats en tretze grups socials i professionals, entre els quals hi havia els mestres. Doncs bé: els docents, juntament amb els metges i els científics, es situaren a la part més alta del rànquing de confiança, tant a Espanya com en el conjunt dels deu països. Més encara: la confiança dels espanyols en els mestres (7,4 en una escala de 0 a 10) és superior a la del conjunt d´europeus (6,8).
Parlem ara del segon factor: el sou. Ja sé que és relatiu afirmar que el salari d´un professional és alt o baix. Tot depèn de les expectatives i de les comparacions. El fet, però, és que „segons els indicadors que cada any publica l´OCDE„ la retribució inicial dels mestres espanyols del sector públic és més alta que la mitjana de la dels mestres dels països de l´OCDE i de la UE21. També és superior aquesta mitjana si es comparen les retribucions després de quinze anys de carrera o si es té en compte el sou màxim que es pot arribar a cobrar. Més encara: si es comparen els sous dels mestres amb els treballadors d´altres sectors amb nivell educatiu similar (estudis terciaris) s´observa que a Espanya el salari dels mestres de primària és un 23% superior. Quan es relaciona hores de classe que fan els mestres (880 hores els espanyols i 677 els finlandesos ) amb el sou l´indicador baixa... Sigui com sigui, es manté ben a les clares l´escenari d´una professió relativament ben retribuïda. De la qual cosa tots n´hem d´estar orgullosos.
Assenyalava, com a tercer factor, el fet que els estudis de magisteri no són especialment difícils i que es poden cursar a molts centres. Efectivament, si es considera com indicador de la facilitat o dificultat d´un estudi el fet que s´aprovi o es suspengui molt, sfha de concloure que els graus d´infantil i primària presenten escassa dificultat. Més ben dit: són estudis molt fàcils; en el cas de la UIB són dels més fàcils. En el curs 2011-12 la mitjana de crèdits presentats i no superats per l´alumnat del grau d´educació infantil fou de 1,93 (el més baix de tota la UIB!); en el 2012-13 encara fou inferior: 1,70. Les dades referides al grau de primària són semblats; 3,75 en el curs 2011-12 i 3,69 en el següent. D´altra banda, aquests són dels pocs graus que la UIB ofereix no només en el campus de Palma sinó també a Menorca i a Eivissa. A més, hi ha l´oferta privada d´aquests estudis que presenta a Palma el CESAG i la d´un conjunt d´universitats privades online que en aquests darrers anys han proliferat com els bolets en una tardor plujosa i assolellada. Amb poques paraules: la formació inicial dels mestres no presenta excessives dificultats i hi ha una oferta gairebé a la carta.
La fàcil inserció laboral dels mestres és el quart factor que pot explicar l´existència de tantes vocacions pedagògiques. Hi ha dades que mostren que, tres anys després d´haver finalitzat els seus estudis, el percentatge de l´alumnat que es va diplomar a la UIB els anys 2004, 2005 i 2006 fou del 90% en els dos primers anys i del 78% en el tercer. Sembla que en els darrers temps aquesta situació ha pres una direcció ben diferent i que la immensa majoria dels nous titulats no fan de mestre. Així ho assenyala, per exemple, un estudi sobre la inserció professional dels graduats l´any 2013: segons les dades provisionals d´aquest treball, un poc més del 57% dels graduats en primària no tenen feina i la majoria dels qui en tenen és a temps parcial i en altres sectors. Cal veure com evoluciona el mercat de treball en el sector educatiu; més enllà de la propaganda, no sembla que les perspectives siguin per deixar anar coets i és previsible que, en un o altre moment, la baixa inserció afectarà les vocacions. Ara per ara, però, sembla que és el record del bon temps el que té més efecte en la decisió d´iniciar estudis de mestre.
El professorat constitueix l´eix fonamental per al bon funcionament de les escoles. És per això que ens convé, i molt, que es mantingui i incrementi el prestigi dels mestres, que se´ls respecti, que percebin un bon sou i que les seves condicions laborals siguin encara millors. Però convindria reorientar la seva formació inicial. Som del parer que una major exigència en els estudis de mestre, una reducció del nombre de places i unes acreditacions dels centres formadors més serioses serien factors decisius per a la millora del sistema escolar. Es tractaria, amb altres paraules, de fer els estudis de mestre tan exigents en l´entrada i en la dinàmica com els de medicina. Ja he dit que no tenc evidències dels efectes que produiria aquest canvi d´orientació. Però sí que en tenc que la immensa majoria de la ciutadania ho aprovaria: el 73% de la població espanyola ha manifestat estar d´acord que l´accés a la carrera de Mestre hauria de ser tan exigent com l´accés a la carrera de Medicina. Hi ha algú disposat a transitar per aquest camí?
* Catedràtic del departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l´Educació de la UIB
