Danses difícils de ballar

E n el concert que avui horabaixa ens proposa la Simfònica a l’Auditòrium de Palma (20h), ens trobarem amb Mozart i la seva Simfonia número 36 coneguda com a Simfonia Linz, ja que fou escrita en aquella ciutat i com a gratitud a la bona acollida que tingueren ell i la seva esposa Constança de retorn cap a Viena provinent de Salzburg, la ciutat en la qual acabaven de discutir amb el pare de Wolfgang, Leopold, una discussió que fou, segons conten les cartes entre ambdós, de pinyol vermell.

Però no és de la Linz que vull parlar avui, sinó de l’altra obra que trobarem en el programa del concert d’anit, Les Danses simfòniques de Serguei Rakhmàninov, una partitura menys popular que la de Mozart, però que bé paga la pena conèixer.

Sembla que a principis de segle XX, el compositor rus va tenir la idea de compondre un ballet, una mica seguint les petjades del seu compatriota Straviski. Així que, va proposar al coreògraf rus, però nacionalitzat als Estats Units, Michel Fokine, un esborrany d’una música. Fokine, que havia signat, amb els Ballets russos de Diaghilev, coreografies importants com la de l’Ocell de foc o Daphins et Chloé, no va veure clar el projecte i no s’hi va voler implicar. Així que, Serguei ho va deixar fer i l’esborrany quedà en un calaix.

Vint-i-cinc anys més tard, el 1940, el compositor va obrir de nou la carpeta i es posà a refer aquell material i el va convertir en el que és avui, les Danses Simfòniques, una partitura pensada més per ser interpretada en concert que per ser ballada. L’estrena el va dirigir el gran Eugène Ormandy amb l’Orquestra de Filadèlfia.

L’obra consta de tres moviments, el primer en forma de Scherzo, amb un tema principal que està construït sobre un motiu musical de tres notes, una part central en la qual el saxòfon, un instrument poc habitual de les simfòniques, té moments de lluïment i un retorn al tema inicial. Igual són figuracions meves, però en el tema central, el del saxòfon, hi veig semblances a dues melodies prou conegudes: la cançó tradicional anglesa Greensleeves i les Danses polovtsianes de Borodin.

Pel segon moviment, Rakhmàninov trià un vals. Però no a l’estil dels valsos vienesos o russos, sinó un vals modern, de la seva època més que del segle XIX.

I per acabar, en el tercer moviment, ens trobarem amb algunes referències a la mort, amb el so de campanes i la melodia del Dies Irae de la missa de difunts gregoriana, però que finalment es veuen eclipsades per un tema esperançador, agafat d’una obra coral anterior, les Vespres; un moment en el qual les veus entonen un «Beneït el senyor». n

Suscríbete para seguir leyendo