Beethoven i Mozart, parella de fet

Per avui horabaixa i en el Teatre Principal de Palma, la Simfònica, dirigida per Francisco Fullana, oferirà un concert amb un programa molt interessant i popular: el Concert per a violí de Beethoven (amb Fullana també com a solista) i la Simfonia número 40 de Mozart.

Per tal de preparar la sessió, què us sembla si ens acostam a aquestes dues obres grans?

Beethoven té diverses partitures per a violí solista i orquestra; ara bé, només una es pot definir com a Concert. Estrenada el 1806 a Viena, no va tenir gaire recorregut, ja que el violinista, Franz Clement no va saber treure tot el potencial que l’obra portava. I no només per culpa seva, també de Beethoven que sembla que li va entregar les partitures poc abans de la primera audició. De totes maneres, passats els anys, un altre solista, Josef Joachim la va reestrenar, ara sí amb molt d’èxit.

Aquest Concert s’obre amb els timbals donant uns cops i que precedeixen al primer i segon tema que presenta l’orquestra sola, abans que s’incorpori el solista. Uns cops de timbal que planejaran durant tot el moviment.

A l’Adagio, Beethoven fa el que és habitual en ell: construir dos temes, preciosos tots dos i els va enllaçant un rere l’altra durant tot el moviment, el qual, sense pausa, porta el solista a oferir la melodia principal del Rondó, una melodia que ens sortirà a camí durant tot el moviment.

En aquest Concert per a violí, el compositor permet que el solista mostri el seu saber en solitari diverses vegades, a través de cadències que, si bé en temps de Beethoven era costum que el solista les improvisés, avui els intèrprets solen agafar unes cadències ja escrites, sobretot les que va escriure Fritz Kreisler en el segle XX.

Pel que fa a la Simfonia número 40 de Mozart, aquesta és coneguda com a Simfonia Júpiter, un sobrenom que li va posar l’empresari Peter Salomon, comparant alguns compassos amb els que Lully va compondre per a les entrades del rei Sol als salons de la cort parisenca, desenes d’anys abans. I si parlar de rei Sol era anacrònic en temps del classicisme, Salomon optà per un altre deu més mitològic, Júpiter, pare de la divinitat en l’època romana i al qual admiraven els il·lustrats.

La simfonia Júpiter té quatre moviments, Allegro, Adagio, Minuet i Allegro. Tots quatre, junts però sobre tot el darrer, feren que el musicòleg Georg Grove qualificàs aquesta partitura com «L’obra simfònica més gran dintre totes les que precediren a la Revolució Francesa», quasi res!

El que sí és segur és que l’obra és excelsa des de l’inici fins el final i, en ella, Mozart mostra una de les seves grans característiques: amb poc, fer molt, o, cosa que és el mateix: amb alguns elements breus o motius musicals, sap construir autèntiques catedrals sonores. Basta, com a exemple escoltar el darrer moviment, construït amb només unes poques notes que, fetes de diferents maneres, porten a nou minuts d’autèntica inspiració musical.

Beethoven agafa el relleu de Mozart i fa el mateix en moltes de les seves simfonies: pensem en el primer moviment de la Cinquena. Hi ha un inici més breu però a la vegada més contundent dins la història de la Música? Però aquesta és una altra història.

Suscríbete para seguir leyendo