Concert de la simfònica. Guia de l'audició

Avui horabaixa, a Palma, hi ha dos bons concerts, a l’Auditòrium (29h) Daniel Ligorio ens presenta un recital de Chopin titulat Las cartas del poeta i al teatre Trui, a la mateixa hora, la Simfònica ens proposa un programa en el qual hi apareixen els noms de Miquel Àngel Aguiló, Antonin Dvorak i també Chopin.

Si vos sembla bé, comentarem una mica aquesta segona sessió, que és plena de fragments que paga la pena analitzar.

La primera obra que ens trobarem és del mallorquí Miquel Àngel Aguiló, el qual defineix aquestes Micro Simfonies com a «un exercici d’estil o bé un estudi simfònic, com una concentració d’idees compositives que un dia poden expandir-se i amb el mateix material convertir-les en simfonies en lletres majúscules». La peça promet, sens dubte.

Després, el pianista Ivan Martín, ben conegut aquí, ja que visqué a Valldemossa i a més ha tocat en diferents ocasions amb la Simfònica, interpretarà la part solista del Concert per a piano número 2 de Chopin. Una obra que el compositor va compondre quan tenia denou anys i que conté un segon moviment, Larghetto, realment sublim i que sembla que el jove músic va dedicar a la soprano Constança Gladkowska, un amor de joventut.

En aquest concert, Chopin fa que l’orquestra es situï gairebé al mateix nivell que el solista, proposant una Introducció orquestral llarga i fent que els diàlegs entre piano i els altres instruments sigui constant, desmentint la teoria segons la qual a Chopin les parts orquestrals són irrellevants.

I per arrodonir la vetllada, la Simfonia del nou món de Dvorak. Obra mestra en tots els sentits, ja que es pot escoltar i gaudir sense tenir en compte cap coneixement previ, però que s’assaboreix millor si sabem què va voler explicar el compositor amb aquesta obra, escrita a New York durant els anys en els quals va dirigir el Conservatori (1892-1895).

En aquesta simfonia, Dvorak ens proposa situar al mateix nivell les diferents músiques que ell va comprovar que es feien als Estats Units: la que havien portat els europeus, la que tenien els indis americans, la provinent dels coneguts com a Negres espirituals que es cantaven a les cerimònies religioses i la del Far West. I aquí és quan hem de recomanar la lectura d’un llibre que va influir molt en el compositor bohemi: La cançó de Hiawatha i que l’editorial mallorquina Olañeta en va fer una traducció a l’espanyol amb el títol d’El canto de Hiawatha que avui és difícil trobar a les llibreries, però que segur que és a alguna biblioteca o llibreria de vell. Un llibre en el qual, l’autor Henry Wadsworth Longfellow, fa un homenatge a les tribus índies que foren, a poc a poc, eliminades per la cultura invasora. Dvorak dedica, a aquesta epopeia, tot el segon moviment de la simfonia, una delícia.

I si el compositor va voler incloure, en el primer moviment, algunes de les melodies provinents de les cerimònies religioses de la comunitat afroamericana que li havia mostrat el seu company de conservatori Harry Burleig, aquest, va retornar el present convertint un tema que apareix a la simfonia, en una cançó, Going home i que moltes corals tenen avui en el seu repertori.

I, en el darrer moviment, Dvorak recapitula i mostra algunes de les músiques que ha anat tramant abans, mesclant-les amb altres noves, tot com si volgués dir que no hi ha cultures ni músiques superiors ni hegemòniques, que totes són importants i que, per tant, no es pot prendre partit per cap d’elles. Una mostra del tarannà savi del compositor que, només amb aquesta partitura ja tendria un lloc a l’Olimp dels músics.

Suscríbete para seguir leyendo