Llibres a voler per Sant Jordi (I IV)

La plaça Major, plena de milers i milers de ciutadans que lluiten per la llengua catalana i l’estimen.

No en puc dir cap xifra exacta, però sí que puc donar testimoniatge que la plaça Major estava estibada de gent (de set a quaranta-mil persones, potser) i també els carrers de Sant Miquel i de Joanot Colom, que hi desemboquen. Allò era una festa. Hi havia gent amb camisetes verdes del Correllengua i de la Crida i de l’Assemblea de Docents i amb frases vindicatives d’invenció pròpia. Hi havia la Batucada Deixonats que encenia el fragor dels seus tambors dins les vibracions de l’aire. Hi havia els Castellers de Mallorca que muntaven aquestes escenografies artístiques i subtils plenes de tradició festiva. Hi havia músics que tocaven el flabiol i el tamborino i nins que ballaven a les totes. I sacs de gemecs amb gaiters i tot de gent que estava de gaita, d’humor, de lluita alegre contra totes les imposicions de la dreta i l’extrema dreta per fer mal a la nostra llengua catalana.

La Diada per la Llengua de l’Obra Cultural Balear (OCB) ha tancat els cinc dies del Correllengua de Joves de Mallorca per la Llengua, i la plaça Major ha quedat petita per l’allau d’assistents. Una mobilització en defensa de la llengua per deixar clar que una part significativa i ben majoritària de la societat mallorquina està preparada per fer front als atacs, les amenaces i les agressions que el català pateix a voler. Hi han participat representants de més de setanta entitats. Dos detalls horribles: el Servei Ferroviari de Mallorca no ha accedit a augmentar les freqüències del transport públic i l’Ajuntament de Palma no ha fet retirar les terrasses de la plaça, formes descarades de censura contra l’acte com tantes d’altres que vivim quotidianament. «A Mallorca, en català», «Qui estima Mallorca no la destrueix», «Felip, carabassot, el baléà és un doiot», eren alguns dels eslògans que es repetien a crits i amb mamballetes. S’ha recordat que el poeta lluitador Josep M. Llompart en la manifestació d’octubre de 1977 per l’autonomia de les Illes Balears va dir què pensava sobre aquells que qüestionen la unitat de la llengua: «Català, català i català.»

Les cantants Mar Grimalt i Miquela Lladó han llegit el manifest dels Joves de Mallorca per la Llengua que reivindiquen el català com a eina de cohesió social a Mallorca: «Volem de les nostres institucions un compromís amb la plena recuperació de la nostra llengua i que s’abandonin les polítiques d’odi i atacs cap al català. No amaguem la nostra llengua, oferim-la als que la vulguin aprendre i usem-la arreu, especialment entre aquells que no la parlen, perquè l’aprenguin i l’estimin.»

El president de l’Obra Cultural Balear, Antoni Llabrés, ha dit clar i català: «Exigim als poders públics que compleixin la seva obligació estatutària de protegir i impulsar la llengua catalana. Exigim a les forces polítiques democràtiques que facin pinya davant d’aquesta minoria fanàtica que la voldria fer desaparèixer. Tenim una llengua i la volem viva, als nostres carrers i places, a tots els àmbits de la vida pública, a les nostres escoles, als centres de salut i els nostres hospitals, a l’Administració i a tot arreu.» I dirigint-se a la presidenta del Govern de les Illes Balears digué: «O està amb la majoria social del poble de Mallorca, amb la convivència, amb l’Estatut, amb la democràcia, o està ignominiosament agenollada davant el feixisme.» 

I davant aquella multitud de totes les edats i classes socials ha quedat ben clar que una part majoritària de la societat mallorquina diu amb una clarividència total: Sí a la llengua catalana! Perquè el nostre amor al català i a Mallorca és infinitament superior al seu odi, hem convertit Palma en un clam per manifestar el rebuig a totes les polítiques de regressió i atac contra la llengua catalana.

Ni un pas enrere, cridaven els Joves de Mallorca! El cant comunitari de «La Balanguera», l’himne de Mallorca, ha tancat aquest acte d’afirmació cultural i política del poble mallorquí. Després, amb els músics i els cantadors que interpretaven tonades populars i un genteguer que les ballava, he partit amb la vindicació conjugada amb la festa, amb un aire tot ple d’electricitats d’amor a allò que ens fa humans, el llenguatge, un aire de solidaritat que és la tendresa feta contacte, un aire de llibertats vertaderes.

Més llibres.

Com us vaig prometre, Lectors lleials, faré una petita llista de llibres, perquè no he pogut deixar d’escriure les meves impressions d’una manifestació que m’ha fet vibrar, que m’ha fet sentir, que m’ha fet pensar i que m’ha alegrat molt, molt. He experimentat el riure de l’univers! 

Les platges del clatell (LaBreu edicions), de Jean Vigo, és una novel·la calidoscòpica. La investigació biogràfica d’una poeta de 24 anys, Berta Epstein, amant de Picabia, desapareguda a París el 1923, dona una bona pista per començar. Fascinant!

La necessitat (Edicions de 1984), de Pasqual Farràs, té una protagonista que viatja de Barcelona a Menorca per fer un reportatge sobre els pavellons de repòs del Llatzeret de Maó. Apuntau-vos al viatge. Mogut!

Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia 1900-1975 (Obrador Edèndum), de Josep M. Sala Valldaura (editor). Un llibre que recull una mostra de 145 poemes de 43 autors d’alta qualitat i que ofereixen la difícil poesia eròtica, sempre poca en la literatura catalana i que aquí mostra els seus fruits madurs. Bona companyia!

Si una emergència (Proa), de Mireia Calafell. Dues sèries de poemes a partir de les dues accepcions de la paraula emergència. En una, poemes curts i de ritme accelerat que t’arrosseguen a situacions d’oblit, mort, extinció; i en l’altra, poemes més llargs amarats d’esperança: un viatger atractiu, un nou amor, un repte. Encisador!

Armand Obiols, d’una fredor que crema (Empúries), de Quim Torra. Obiols va ser un intel·lectual que va escriure poc. Era poeta, crític, analista polític de la colla de Sabadell. I amb l’arribada de la guerra incivil tot es va rompre. A la sortida cap a l’exili amb un grup d’escriptors va fer allò tan mal vist: un home casat que havia deixat la dona i la filla a Catalunya es lliga amb una dona, també casada. La dona era Mercè Rodoreda. Tot sembla de colobrot, però és vera. Torra ha fet una recerca en profunditat i ens dona una biografia que agradarà als que saben que la literatura catalana al segle XX passà moltes quenòcies de tota casta i hi hagué grans històries de personalitats brillants i intel·ligents com n’Armand i na Mercè. Engrescador! 

Suscríbete para seguir leyendo