La Novena de Beethoven, una Marsellesa per a tota la Humanitat...

Si me permeten l’eurocentrisme, en aquest cas més que justificat, la Novena Simfonia de Ludwig van Beethoven deu ser, juntament amb el cèlebre Requiem de Wolfgang Amadeus Mozart i la superba Passió segons sant Mateu, de Joan Sebastià Bach, la composició musical més coneguda, analitzada i representativa de tota la història de la Humanitat. Fins i tot m’atreviria a dir que la Novena de Beethoven és –i que me perdonin Wotan i tots els Déus del Wallhala– l’obra que més influència ha exercit sobre la cultura europea occidental dels darrers dos segles, molt per sobre de les altres dues genials partitures esmentades. No per la seva bellesa formal –aquí guanya Mozart–, ni tampoc per la seva influència sobre l’evolució del llenguatge musical –aquí guanya Bach–, sinó per la seva innegable transcendència històrica i per la manera com ajudà a conformar el nostre món actual i, en definitiva, el model econòmic, polític i social que anomenam, encara ara, «món contemporani».

La «Simfonia número 9, en re menor, opus 125», anomenada Coral, fou interpretada per primera vegada ara fa exactament dos segles, el dia 7 de maig de 1824. El lloc elegit fou el Teatre de la Cort Imperial i Reial, de Viena, el conegut com Theater am Kärntnertor, o Teatre de la Porta de Caríntia, tot i que el desig de Beethoven hagués estat fer l’estrena a Berlin, atès que ell intuïa que probablement aquella seria una de les seves darreres grans obres en veure la llum. Sord com una paret de marès, l’alemany i vienès d’adopció va dirigir ell mateix l`orquestra, en una inoblidable sessió musical que de ben segur a molts se’ls degué fer d’allò més llarga: a l’estrena d’aquesta gegantina peça simfònica s’hi afegí, entre altres obres menors –si és que alguna obra de Beethoven és «menor»–, la interpretació d’una part significativa de la seva «Missa Solemnis», opus 123, en re major, dedicada a l’arquebisbe d’Olomuc i fill de l’emperador Leopold II, l’arxiduc Rodolf d’Àustria, que per aquells moments era gran amic i un dels principals mecenes del compositor. Precisament és amb aquesta «Missa Solemnis» amb la que sovint s’ha relacionat la Novena Simfonia, la «Coral», com si es tractàs d’una parella indissociable o dues cares d’una mateixa moneda, mística i laica alhora. És el que ve a dir-nos el compositor i musicòleg nord-americà Jan Swafford quan afirma que una obra és germana de l’altra i que, en definitiva, «la Novena era la resposta a totes les preguntes, humanes i espirituals, que la Missa havia deixat un poc a l’aire». Una visió alternativa a aquesta trobaria, en canvi, una connexió directa entre la Novena i la Tercera simfonies beethovenianes, com si una i l’altra obrissin i tancassin un període clau en la història de la música i, per extensió, en la història en general, pel que suposaren en relació al final d’un temps que acabava –l’anomenat Antic Règim– i, en conseqüència el naixement d’un nou món, que és el nostre. Cal recordar que la Tercera Simfona, Eroica, –sense «hac»– havia estat estrenada just vint anys abans a les sales del palau vienès del príncep Joseph Franz von Lobkowicz, el dedicatari de l’obra –l’estrena pública tingué lloc al ben mozartíà Theater an del Wien, l’abril de 1805–, i suposava l’exaltació de la individualitat i dels ideals revolucionaris de llibertat que provenien de la França postjacobina. Sabut és que Beethoven tenia pensat dedicar aquella partitura a un Bonaparte que, en aquells moments, representava a ulls del compositor el triomf d’uns valors en els que ell sempre havia cregut, els ideals de la Il·lustració que havia conegut durant la seva joventut, a la seva ciutat natal de Bonn. Tot el que a la Tercera és reivindicació de l’alliberament heroic de l’individu –si més no, de l’alliberament individual de l’heroi Beethoven, davant la malaltia, la incomprensió i la solitud–, a la Novena ho serà del paper del col·lectiu i del destí de les societats, com si aquestes dues obres singulars poguessin representar l’evolució entre el liberalisme triomfant i una democràcia incipient, que ja en temps de Beethoven era anomenada ingènuament «fraternitat». Tanmateix, havien passat massa coses entre aquella estrena de maig de 1824, a les acaballes de la vida del compositor, i aquella altra jornada de 1804, en els lluents salons d’un noble bohemi il·lustrat. Hom pot afirmar que, entre una i l’altra, s’havien perdut tota la innocència i bona part de les esperances congrenyades durant el «Segle de les Llums». Europa sencera s’havia dessagnat per les Guerres Napoleòniques i tots els somnis de la Il·lustració s’havien ensorrat davant d’una Restauració absolutista que, a Viena, Beethoven també hagué de viure en primera persona.

El temps que va viure el geni de Bonn també va ser el del naixement dels primers himnes nacionals, fruit de la crisi de l’Antic Règim. La progressiva desaparició de l’absolutisme suposà que el concepte de súbdit donàs pas a la idea de ciutadà i, per això, que els símbols nacionals deixassin de vincular-se directa i exclusivament a institucions com la monarquia, tal com s’havia entès durant tota l’Edat Moderna. Des dels britànics «Rule Britannia» i «Good Save the King»– de Thomas Arne i d’autor desconegut, respectivament–, i que esdevingueren populars durant la segona meitat del segle XVIII, fins la revolucionària Marsellaise dels francesos, el fenomen de les músiques amb ideari polític modern es consolidà a la convulsa Europa de principis del vuit-cents. És en aquest context que l’An die Freude de Friedrich Schiller esdevindrà, de la mà del ciutadà Beethoven, un magnífic contrapès a l’encara absolutista «Himne a l’Emperador» del súbdit Franz Joseph Haydn i que fàcilment podríem entendre com una contra-Marsellaise austríaca. Quan s’interpretà per primera vegada aquella Novena i s’arribà al moment culminant en el que els instruments donen pas a les veus del cor i dels solistes, és com si el temps de la Història s’aturàs per digerir tot el que havia passat en només una generació. Havia nascut una «Marsellaise» per a tota la Humanitat.

Suscríbete para seguir leyendo