IX

Fins aleshores, a casa només hi havia hagut radiocassets i, per escoltar música clàssica a la carta, anava a la biblioteca del carrer Ramon Llull per fer el préstec de cintes. Un dia, mon pare es va presentar amb un tocadiscos que havia comprat de segona mà, d’aquells folrats d’escai groguenc i altaveu a la tapa. Però el millor fou quan em va dir que podia anar a ca la padrina jove, a Can Cabot, a cercar el primer vinil. Després d’una estona de tenir-ne molts a les mans, em vaig decidir per la 9a simfonia de Ludwig van Beethoven en un enregistrament de la London Symphony Orchestra dirigida per Leopold Stokowski. És un dels dos vinils que, cinquanta anys després, encara estotj.

El proper dimarts 7 de maig celebrarem -jo en faig comptes- el 2n centenari de l’estrena a Viena d’aquesta simfonia que dirigí, en aquella ocasió, el propi compositor. Tendreu oportunitat, en aquest mateix diari, de llegir veus més autoritzades sobre tal esdeveniment. Deixau-me emperò, ara, fixar l’atenció en l’etiqueta completa de l’obra: Simfonia núm. 9 en re menor, op. 125. Com és habitual en la música tonal, les peces es caracteritzen pel nom d’una nota (de les dotze possibles) acompanyat de l’adjectiu major o menor. Això permet saber quines seran, grosso modo, les set notes més freqüents, com a mínim al principi de l’obra. En el cas de la darrera simfonia beethoveniana, aquestes notes serien re, mi, fa, sol, la, sib, do.

Tradicionalment s’ha associat el mode major a l’alegria, el bon humor, l’extroversió... mentre que el mode menor s’ha vinculat a la tristesa, la melangia o el recolliment. Per tant, es fa òbvia la pregunta de per què el compositor de Bonn va escollir el re menor per encabir una obra que, en l’actualitat, tothom reconeix per l’himne a l’alegria. Doncs tal com hem dit abans, el mode citat en un títol és, normalment, el mode inicial però durant el desenvolupament de l’obra, si aquesta no és especialment curta, el compositor fa modular la música, és a dir, va canviant la tonalitat. Si ara miram la partitura del darrer moviment de la novena, veurem com l’armadura del pentagrama indica fa# i do#, alteracions que congrien la tonalitat de re major.

Dotze notes en dos modes, és a dir, 24 tonalitats. Tonalitats que exploraren sistemàticament en sengles preludis Bach (preludis i fugues), Chopin, Skriabin o Debussy.

Suscríbete para seguir leyendo