Un reedició necessària

Seguim la vida i aventures de Fabrizio del Dongo, un noble que neix a la riba del llac de Como; al seu entorn familiar viu les intrigues dels nobles italians per fer fora l’exèrcit de Napoleó, malgrat el seu llinatge, a disset anys marxa d’incògnit per fer costat a la causa napoleònica, assisteix al moment final, la batalla de Waterloo, torna derrotat i confós respecte als moments històrics que ha viscut. En l’excel·lent pròleg d’aquesta edició, ens citen Tolstoi: «Dec a Stendhal haver comprès la guerra», la qual no s’explica des del punt de vista dels estrategues o els historiadors, sinó que és la mirada d’un jove mogut pel seu entusiasme, i la inexperiència pròpies de l’edat i el desacord davant les idees inamovibles del seu pare.

La duquessa de Sanseverine, mourà els fils durant molts moments de la vida de Fabrizio, al qual li costa de perdre d’innocència i arribar a tenir habilitats, malgrat tot, esdevé un personatge clau tant en les intrigues de la vida política com en l’església. Un punt de vista de lectura pot ser, gaudir de la «coneixença» dels arquetips que van desfilant, personatges del tot universals que passen a formar part de la nostra experiència de lectors i ens ajuden a entendre el món.

En la primera joventut, al castell familiar, Mossèn Blanes té un gran pes en la formació de Fabrizio, hi ha un moment que li diu:

«Si no et tornes hipòcrita -li deia- potser arribaràs a ser un home.» pàg. 44

La mare de Fabrizio d’una feblesa de caràcter extrema, el pare i el germà, ancorats en el passat, pretenen aturar el curs de la història. Homes d’estat com el compte Mosca, persona de grans habilitats a la cort i d’una extrema fragilitat davant la duquessa, de qui serà sempre fidel enamorat; Ferrante Palla, el poeta-metge, liberal que delinqueix per sobreviure i rebrà la protecció de la duquessa; Clelia, de qui ens diuen al pròleg: «... no sé si deixebla de Maquiavel o de Loyola: troba la manera perfecta de cumplir un jurament i alhora fer allò que el jurament li impedia fer».

Intrigues polítiques, crims passionals, enverinaments, vida quotidiana al carrer, coneixem una troupe de comediants, assistim a magnifiques vetllades on es fan representacions de commedia dell’arte; i sempre, les intrigues i estratègies de la duquessa, incidint en les vides i els afers de qui calgués per fer prosperar el nebot, per salvar-li la vida, per impedir que estimés cap altra dona, quan el té a prop perd el cap, l’estima?, s’estimen? Fabrizio ens diu davant la passió que li demostra l’actriu per la qual arribarà a matar Giletti:

«Jo, que no sé què és estimar amb amor.» pàg. 265

La duquessa incansable, cambrera major de la princesa, possible ministre, sempre confabulant amb l’hàbil i intel·ligentíssim compte Mosca; hi ha un moment, quan es retroba amb el nebot al llac Major:

«...un Fabrizio melanconiós i taciturn, havien posat deu anys sobre la bella Gina, se li marcaven els trets: havien guanyat saviesa i havien perdut joventut.» pàg. 490

Quan es va editar, va rebre un impuls important al ser lloada per Balzac:

«La Cartoixa de Parma és, a la nostra època i ara com ara, al meu parer, l’obra mestra de la literatura d’idees.»

Stendhal (Henri Beyle, Stendhal, 1793-1842), ens presenta el relat històric, com a rerefons, en el primer pla es mouen personatges universals, l’anàlisi dels fets, la veu de l’autor ens acompanya, hi ha trets biogràfics, l’autor va seguir a Napoleó convençut de la grandesa del personatge i paral·lelament va ser tota la vida un enamorat d’Itàlia, amb unes capacitats extraordinàries per fer-nos arribar el període històric que va viure, amb un rigor que va més enllà de l’enumeració de les dades, la història explicada a partir de les persones, del retrat minuciós de la societat.

Una experiència de lectura del tot determinant. Una recomanació sense reserves, una nova traducció del tot imprescindible.

Suscríbete para seguir leyendo