Transformar l'experiència en consciència

La misteriosa brutalitat d’una elegància.

Escolt la música que David Raksin va compondre el 1944 per a la pel·lícula Laura d’Otto Preminger. La darrera vegada que vaig anar a Nova York record l’Hotel Algonquin, on es varen rodar algunes escenes del film. M’entusiasmaren els interiors sofisticats a l’europea, els renous de la gran ciutat que no dorm mai que arribaven apagats des de darrere els vitralls de l’Upper East Side, aquell perfum literari de les verinoses llengües que formaven el Cercle Viciós i no deixaven a ningú sa. Dorothy Parker, William Faulkner i Dashiel Hammet duien el cantet mentre bevien gran tassonades de uisqui. La melodia de Raksin de Laura és un encadenament calidoscòpic amb rumbes i valsos, amb tapissos desfermats de cordes on el fagot evoca l’angoixa d’una porta que juga damunt la seva frontissa en espera de la reaparició d’una dona fantasma. Gene Tierney, tan bella com misteriosa amb la intriga d’un crim damunt la pell de seda.

Caminant dins els reflexos de la lluna plena.

No és ver. No pot ser de cap manera. Paraules rovellades vora la casa de la vida. Paraules que han quedat gravades en els camins, en el referit de les parets, en la sequera de les fonts, en els mobles tapats amb teles blanques, en les aranyes de Murano que encara dringuegen. Paraules que sobrevolen les teulades empeses per les fulles dels lledoners, pels troncs de les tuies, per les ones dels pebreboners, pel silenci de les profunditats. No és ver. Pots obrir la calaixera isabelina i no trobaràs el vestit de primera comunió de la nina. Nísia és un nom que no surt enlloc. Nísia es passeja sense aturall pels caps de cantó del temps. Nísia, Nísia! Si tot pogués ser com quan anaves amb la senyora àvia Guda a passejar pels caminals polsosos, quan escoltaves les seves descripcions dels viatges a Roma, a Puerto Rico, a Nova York, a Florència, a Istanbul. Si tot pogués ser com quan aprenies a fer randa de boixets amb la vella brodadora, madò Bet, que t’ensenyava els secrets de desfer fils i clavar agulles en aquella espècie de fal·lus per aconseguir brodaries d’aire. Si tot pogués ser com quan nedaves al safareig rodó i els peixos venien a menjar entre les teves mans mentre cantaves aires molt antics que havies après entre les veremadores. No és ver. Les cortines cauen a trossos, els quadres han tornat negres de cop, no batega ni una ànima dins els salons, ni al menjador, ni per la galeria de les estàtues blanques, ni entre els parterres que són un desert de vida. Nísia, si no haguessis partit hauríem fet rams de lliris grocs i també t’hauria acompanyat a caminar sobre l’estela carabassa de la lluna plena. T’agradava tant, Nísia: ho somniaves, ho preparaves amb delicadesa hores abans del crepuscle, ho assabories com un deliri que arribaria a l’hora exacta. Calia fer-ho a la posta de sol, en el moment en què la fosca es ficava per les retxilleres, quan la lluna apareixia com un globus gegantí i molt baix sobre l’horitzó de la terra. La llum taronja de la lluna era el tapís llançat en mil i una direccions on et vaig perdre, era el deixant.

Revisita, canibalitza, venera, cita.

Uns versos d’Adam Zagajewski em fan companyia. “M’agrada nedar en el mar que sempre / parla tot sol / amb la veu monòtona del viatger / que ni tan sols recorda / quin temps duu de viatge. / Nedar és com una oració / les mans s’ajunten i se separen / s’ajunten i se separen / quasi sense fi.”

Stop! I la Piaf bressola les meves lletres. Una veu de vellut negre. No sé quan vaig sentir cantar per primera vegada Édith Piaf. Però puc assegurar que alguns dels enamoraments d’adolescent foren bressolats per les seves cançons. I quan aprenia a viure amb la solitud de cada dia —amb la mort de cada dia—, amb el dolor de cada dia, la banda sonora de moltes de les meves nits era aquell “Je ne regrette rien” que la Piaf m’ensenyà. Al llibre de memòries d’aquesta cantant de llegenda, Au bal de la chance, mestre Cocteau la tracta de dona de geni. I per explicar el sentit d’aquest mot se’n va a Stendhal. Transcric: “J’aime beaucoup la façon désinvolte avec laquelle Stendhal emploie le mot ‘génie’. Il trouve du génie à une femme qui monte en voiture, à une femme qui sait sourire… Bref, il ne laisse pas le mot dans les hauteurs.” El poeta l’admirava, l’escoltava i el 1940 li va oferir el drama Le Bel Indifférent, que la Piaf interpretà, acompanyada de Paul Meurisse, als Bouffes-Parisiens. Perquè ella era cantant i actriu, una intèrpret mítica que duia l’escola de les grans cantants de cabaret de principis de segle, amarades de caos sociopolític i inventores del music-hall, on seduïen els treballadors i els homes de lletres i ciències. Conten que Freud va anar al cabaret Le Chat Noir a escoltar Yvette Guilbert i va quedar tan fascinat que no s’aturava de fer mamballetes. “Regardez cette petite personne dont les mains sont celles du lézard des ruines. Regardez son front de Bonaparte, ses yeux d’aveugle qui vient de retrouver la vue. Comment chantera-elle?… Très vite, Édith Piaf, qui se tâte, et que tâte son public, a trouvé son chant. Et voilà qu’une voix qui sort des entrailles, une voix qui l’habite des pieds à la tête, déroule une haute vague de velours noir.” Cocteau dixit.

Anhel de les ponentades escrites amb cendres d’aquarel·la.

Entres a peu pla. No saps cap on camines les primeres passes, però des d’un bell principi s’escolta la música: un jazz clàssic de cava amb molt de swing. M’endins per escenaris en què el paisatge es fa de cada vegada més ple de síl·labes justes i acordades que em diuen jocs de natures mortes i de l’amor més viu. No et pensassis que l’astúcia és un mot que no va enlloc. Enfilalls de frases que indiquen les dreceres del desig, el principi de les certeses, la manifestació dels miratges. Cucaveles en l’arbre del sentit que lletratremola a voler.

Suscríbete para seguir leyendo