Malgrat tot, l’esperança

És innecessari (penso) presentar Jane Goodall als lectors d’aquestes recomanacions de lectures naturals. Les seves imatges amb els ximpanzés de Tanzània són una icona de les tasques de recerca i de protecció de la Natura del segle XX. La seva tasca, intensa i compromesa, amb la conscienciació en favor dels grans primats en concret i de la natura en general, és extraordinària per a una persona de la seva edat (va néixer el 1934). És una autora prolífica: ha escrit una quinzena d’obres divulgatives o científiques, a més de una desena d’infantils (algunes, en col·laboració). La Doctora Goodall té una gran virtut: l’empatia, de la qual s’ha fet també creditora: la wikipèdia relaciona setanta premis i distincions que li han estat concedits, des del Premi Internacional de Catalunya (2015), el Princesa de Asturies, l’Ordre de l’Imperi Britànic o Missatgera de la Pau de l’ONU.

El darrer llibre que li devem ha estat escrit a quatre mans, amb el periodista Douglas Abrams, i es centra en un tema que Goodall ja havia tractat: l’esperança, com a principi inspirador de l’acció moral per a millorar el mon. No hi ha dubte que la vida de la primatòloga està orientada en aquest sentit. Va iniciar els seus treballs de camp sense formació acadèmica prèvia (una assenyada decisió del Doctor Leakey, que volia aconseguir estudis de conducta dels grans primats com a material comparatiu en relació als avant-passats dels hominins). En el llibre fa referència a la hostilitat amb que varen rebre els seus resultats en departaments universitaris, ja que havia donat nom als ximpanzés que estudiava (i no simples números), i els atribuïa sentiments i personalitats, contra els dogmes establerts a l’època. Com diu Jane, qualsevol propietari d’un ca, sap perfectament que ella tenia raó.

Tal vegada alguns es sorprenguin en llegir quins són els problemes més urgents que la Doctora Goodall considera que s’han d’afrontar: la pobresa humana, la obscena acumulació de riquesa d’algunes persones, la corrupció i l’excés de població. Davant això i les seves conseqüències (pèrdua de biodiversitat, canvi climàtic, degradació ambiental...) el text ens fa sentir els motius per a l’esperança, un do social dels humans, alimentat i sostingut pels que ens rodegen, i que ens obri la posta de l’evolució moral, imprescindible per a la supervivència: Un punt de vista ecologista humanista, ben encertat.

Un element important: Goodall s’allunya molt del que ella denomina dol ecològic (que m’agrada definir com «eco-angúnia»), gràcies justament al seu caràcter de naturalista. La natura, els sentiments que ens inspira, és la gran força per a l’esperança. Ens cal recuperar el paper protagonista de la natura en la feina en favor del medi ambient.

M’ha resultat especialment corprenedora la seva descripció del comportament dels ximpanzés a la cascada Kakombe, un salt d’aigua extraordinari a Tanzània: s’hi acosten amb excitació, criden i llencen objectes, i acaben per seure’s a prop i observar el fenomen. Sens dubte, hi ha aquí un rampell pre-humà d’esglai i admiració.

Suscríbete para seguir leyendo