Crònica de Ciutat

No han passat ni dos anys i aquest llibre que tenim a mans publica una segona edició. Sense presentacions ni fotos a premsa, el boca-orella ha fet llegir aquesta crònica de tantes coses fins a exhaurir-la. Fins ara, que aquesta segona edició revisada i ampliada converteix les 84 pàgines inicials en 127. Deu d’elles de fotografies, que també el document gràfic s’agraeix, i alguns testimonis. A més, un nou text preliminar, la visió de Miqui Otero complementa l’aportació que de bon començament feia la ploma de Gabriel Janer Manila. Molt adequada, la seva presència, per la seva coneixença pedagògica (fruit de la tesi doctoral) vers els nins que creixen fora de l’entorn (afectiu i familiar) que tots creiem imprescindible.

No es fa massa enfora d’aquell nin-llop el personatge de Chocolate que acompanya Tomeu Canyelles. I que ens permet entendre i conèixer. Un nin que la contraportada defineix amb precisió com a dickensià. Un nin que a dotze anys va viure amb gosadia de jove intrèpid algunes de les accions socials que donen sentit a la història de la Mallorca dels anys setanta.

Perquè aquest llibre és fonamentalment una crònica de l’evolució que sofreix Mallorca des del pensament social imposat pel franquisme a una obertura en què es pot fer resistència llibertària, reivindicació proteccionista, agitació cultural i contracultura. Chocolate és el malnom d’un al·lotet d’ètnia gitana, José Esteves de la Concepción (1965-1978), que a tretze anys és trobat mort a un truculent espai en què l’any 1978 s’havia convertit baix la murada, solar del futur Parc de la Mar.

Hem de dir que en el capítol final, el fragment de testimonis que clou aquesta nova edició, és tot un interessant apèndix

Recorrent les seves passes vitals, Tomeu Canyelles el que fa, en realitat, és un vivíssim passeig per l’evolució de la Ciutat de Palma i de l’illa tota, amb la irrupció de modernitat i reivindicació: l’emigració i el seu assentament, especialment els clans gitanos que formaran Son Banya i els lusitans que romanen pel Puig de Sant Pere; l’ocupació de Sa Dragonera i l’obtenció de la primera salvaguarda ecològica de territori; la reorganització dels moviments llibertaris; i les reivindicacions culturals que de Deià al Selva Rock permeten una nova manera de viure el fet musical i el creixement personal; tot allò és el que narra Tomeu Canyelles a partir de la figura del nin Chocolate.

Una mirada prou captivadora d’historiador ens acompanya a peu de carrer; jo, que sí que hi era, a trossos i d’enfora, puc ben dir-ho. Pel final ens deixa, és clar, l’esclat o l’arribada de la droga a Ciutat, amb una mort que ni és clara ni s’explica, on també dona pistes perquè nosaltres mateixos resolguem mentalment allò que mai es volgué ni investigar ni esbrinar.

Només em queda dir que em sembla més apèndix que capítol final el fragment de testimoni que clou aquesta nova edició del llibre, quan l’esperança de la mare alternativa que Chocolate va viure en la figura de Maria Fenollera oferia un tancament coratjós i més adequat: la imatge d’aquest al·lot es pot recordar com a símbol d’un moment de canvi.

Suscríbete para seguir leyendo