L’home de les mil cares

Sempre he pensat que la vida dels entrenadors de futbol s’assembla molt a la de Lon Chaney, l’home de les mil cares, que era capaç d’interpretar tota classe de personatges.

En Tato va haver de començar diumenge passat seient a la banqueta, en un partit molt compromès, a Castelló. La seva cara, al final del partit, devia ser de pomes agres pel resultat. I especialment després de veure que quan mirava a la banqueta no era capaç de notar el canvi del Santanyí al primer equip.

El Atlético Baleares es incapaz de ganar ni con Tato ni sin él

La seva setmana va continuar dimecres amb una trobada amb totes les penyes de la Federació. A la seu de la penya B-65 va demanar la col·laboració de tothom per aconseguir sortir del pou en què ens hem ficat. Allà va obrir els ulls com a plats quan li explicàrem que tenia tot el suport de la federació i que faríem tot el que estàs en la nostra mà per ajudar l’equip.

Dissabte va comprovar que aquella promesa que férem les penyes es va traduir en una concentració a les grades de l’Estadi Balear per animar i donar coratge a jugadors i entrenadors. Va ser en aquell moment que la seva cara va dibuixar un somriure per sota el nas veient l’estimació que li demostràvem els «balearicos».

Finalment, ahir, no va tenir més remei que arrufar el nas i comprovar que el mal en el club està molt més arrelat del que es podia pensar. Perquè, contra l’Amorebieta, les ganes i la intensitat de l’equip hi varen ser, però no va ser suficient. S’han canviat entrenadors, han vengut jugadors d’aquí i d’allà, però els problemes segueixen. No hauríem de començar a pensar que és un problema de l’entorn i de la gestió global més que de detalls esportius puntuals? Ja fa massa temps que la cara dels entrenadors «balearicos» reflecteix amargor, aleshores... què hem d’esperar perquè puguin triar d’entre les mil cares la cara de Pasqua?

Suscríbete para seguir leyendo