Dijous de la setmana passada, en ocasió de l´acte que inaugurava el curs universitari, entre protestes pels retalls salarials dels funcionaris, l´augment de les taxes acadèmiques i la reducció de professors, tinguérem -el meu amic, l´ase ronyós i savi, no se´n sap avenir- un minut o dos d´alegria. Avesats que estam a l´hostilitat i a la tírria, per un instant ens sentírem una mica feliços. Un espai de temps que esdevingué efímer, però tanmateix sabem que va existir.
Va esser durant el discurs de la Rectora, cap al final. Els discursos dels rectors, el dia que s´inaugura el curs amb presència de l´autoritat competent, solen anar dirigits a pobrejar. Es queixen de la magror de les partides pressupostàries que els poders públics dediquen a la universitat, de la mancança de diners que es preveuen per a la investigació, de la necessitat de renovar les infraestructures... Montserrat Cases no va caure en cap d´aquests paranys tot i que segurament en tenia motius i tingué l´habilitat de contar la universitat en termes dels resultats aconseguits, dels èxits, d´aquelles adquisicions i petites conquestes que et fan sentir orgullós de la institució en què treballes. Vet ací una de les grans qualitats d´aquesta dona, cada vegada que l´he sentit parlar públicament: la capacitat de dir sense ambages que la nostra universitat, amb les poques dècades que porta de vida, ha estat capaç de promoure l´afany de coneixement, la inquietud i la recerca científica al llarg de més d´una generació.
No vull dir amb això que no es queixàs de res. El plor també fou present al seu discurs, però tingué la perícia de servir-se d´un recurs retòric que a mi i al meu amic, afectats que som del llenguatge poètic, ens va commoure. Alçà els ulls, mirà la concurrència per damunt les ulleres, i va dir: "Fa massa temps que l´ase acadèmic treballa sense menjar i en comença a estar cansat. Hauríem d´alimentar-lo, si pot ser". Això és el que vàrem sentir i ara no sé si en algun punt he falsificat les seves paraules. Vaig preguntar, però ho vaig fer a l´oïda del professor que seia al meu costat: "Ha dit l´ase?". Em va respondre, igualment en veu baixa: "Sí, ha dit l´ase". I vaig sentir que el cor se m´eixamplava. Llavors els diaris em confirmaren que no ho havia malentès.
Ens va agradar el recurs retòric. De sobte, la rectora havia aixecat la paraula ase del nivell de l´anècdota al de la la categoria. En dir "l´ase acadèmic" no es referia a un ase com els que pasturen més enllà del campus, pels sementers de rostoll i les garrigues. N´hi ha més d´un i són com eremites que preguen als déus de la natura, sempre disposats a aixecar els ulls al cel, innocents com els àngels. L´ase acadèmic, pensàrem, feia referència a la comunitat universitària en el seu conjunt. I, lluny de prendre la paraula en el sentit més negatiu amb què alguns la fan servir -es diu: ets un ase, per dir que es tracta d´un home estúpid, ignorant o grosser-, en va prendre el significat més noble, aquell que ens condueix a veure en l´ase l´ésser més proletari, el treballador més humil que el sol escalfa.
No sé si els temps que ens toca viure són sensibles a les metàfores. Però la rectora se la sabia de memòria. Va alçar els ulls del paper i va mirar al sostre de l´estança. Llavors va dir: "Fa massa temps que l´ase acadèmic...". Era un matí de setembre plàcid. L´endemà la lluna entrava en quart creixent.
