Fou a través de Wilhelm Furtwängler que vaig saber de la no escrita classificació de les simfonies de Beethoven entre les parells i les senars. Hom considera que les parells són menys populars entre el públic que les senars ja que no tenen el component dramàtic. Així, podem sentir expressions desafortunades com "la vuitena és anodina" o "la Pastoral és dèbil i no té final". Sentències que no fan més que assenyalar el poc coneixement de l´obra de Beethoven que té qui les pronuncia.
"El Beethoven desconegut reflecteix principalment les deficiències dels nostres intèrprets". Qui així parla, de nou, és Furtwängler, el mític director alemany, tot un referent per generacions posteriors i beethovenià convençut (la seva versió de la Novena el juliol de 1951 en la inauguració del Festival de Bayreuth forma part de la història). I ho expressa en un petit volum de poc més de cent pàgines que ha editat l´editorial El Acantilado no fa encara un any, en una traducció impecable elaborada per Joan Fontcuberta.
Aquestes Conversaciones sobre música posen per escrit unes entrevistes que el crític musical i també compositor Walter Abendroth feu al mestre l´any 1937. Naturalment que hi ha passat el temps per sobre ja que les maneres d´entendre la direcció d´orquestra són diferents. Els temps d´avui són uns altres, les orquestres i el públic també. Avui es fan necessàries noves lectures de les obres mestres. Ara bé, sí que són vigents moltes de les afirmacions i anàlisis que es fan en el llibre. Si un músic és gran, i Furtwängler ho és, els anacronismes són menors. El bessó del que diu a aquestes set converses, cada una d´elles dedicada a un tema concret, és molt sucós. La tonalitat, la creativitat, el compositor i la societat, la influència de l´obra musical sobre el públic, Beethoven (of course). són alguns de les qüestions que ens surten a camí.
Un llibre a/in-temporal. D´aquells que et provoquen ganes de sortir un vespre d´estiu a escoltar música en llibertat.
